Era estiu. Estàvem a la plaça on li agrada jugar a la canalla. Era al poble on vaig viure fa uns anys. Un cotxe es va apropar i va aparcar. En van sortir dues persones. La dona se’ns va adreçar als adults: «Està bé, l’escola d’aquest poble?». «No», va respondre un dels pares amb aire desafiant, «és molt dolenta». La dona es va quedar descol·locada: «Estem pensant de venir a viure aquí i volem saber com és l’escola». I ell va seguir: «Això no és l’important. El que compta és apuntar-hi els fills i lluitar per millorar-la».
No ho pensava realment que fos molt dolenta, l’escola. O com a mínim ni més ni menys que la resta de les de la comarca.
Però és que precisament hauria d’anar d’això: portar els fills i filles a l’escola pública del costat de casa i implicar-se perquè tingui tots els recursos que necessita i tot el reguitzell d’atributs que n’hauríem d’esperar.
Soc de les que pensen que hi hauria d’haver un sistema d’escola públic únic i adjudicació segons lloc de residència. I a implicar-se en la vida escolar i vincular-la amb la comunitat. Fora concertades. Prou de competició entre públiques per captar alumnat.
Cap al mes de març, les famílies que aquell any els toca matricular els fills i filles a P3 fan un periple recorrent les escoles per decidir en quin ordre posaran els centres al formulari d’inscripció. Les direccions escolars dediquen reunions i temps a preparar-se per vendre la seva millor imatge. El desig és omplir totes les places en primera opció. Les que ho superen de llarg són l’enveja de les altres. Les estigmatitzades malden per treure’s els prejudicis de sobre.
Les associacions de famílies d’alumnes (AFA) participem a les portes obertes i fem servir el boca-orella per difondre les excel·lències del nostre centre. Però com decidir quina proposta educativa serà la més adequada per la nostra canalla?
A la coordinadora d’AFAs del barri on visc el curs passat vam decidir que no volíem competir entre nosaltres. I vam fer presentacions conjuntes a les llars d’infants on sobretot vam posar en valor que qualsevol escola pública del barri és una magnífica elecció.
Però tinc una pila de coneguts que han escollit escola concertada per portar-hi la canalla. Sempre que sé d’un nou cas, tinc una petita decepció. N’hi ha que són professorat del sistema públic, cosa que encara em costa més d’entendre. Els diria que escullin la pública, que no només serà una opció magnífica per la seva criatura, sinó que també és una aposta per construir una societat més inclusiva i igualitària. Però quin sentit té que jo els digui res? Cada una té els seus motius.
El que hem de fer és resituar el focus. El problema no és de les famílies, el problema és del govern, que ha decidit posar la pilota sobre la teulada de les mares i pares. El problema és que, després de la decisió d’incorporar les privades dins de l’oferta pública per compensar el dèficit de places dels anys vuitanta, no s’ha treballar per revertir-ho sinó que s’ha perpetuat i consolidat un sistema que és discriminatori i classista.
El desencís és encara major quan el nou conseller d’Educació, Josep González-Cambray, no només vol canviar la situació sinó que té previst «millorar el finançament de l’escola concertada per assolir la gratuïtat». Mans al cap quan llegeixo aquestes declaracions d’un càrrec col·locat per ERC.
El que hauríem d’esperar d’un govern presidit per un partit que es diu d’esquerres és un pla amb terminis per convertir les concertades en públiques. Les que no s’hi adhereixin, fora del sistema i ni un duro de les arques públiques.
Aquí el meu desig per aquest nou curs escolar que acaba de començar. Impossible? El futur no està escrit.
