S’acaba l’estiu i les espigues d’arròs ja estan ben granades. A poc a poc, amb l’eixugó, es van dessecant els camps, per a preparar-los per a la sega. Mentre avance pels camins de la marjal, un arpellot fa passades per un camp. De vegades, s’atura en l’aire i trau les urpes, com dubtant si llançar-se sobre alguna presa. Les oronetes recorren la séquia de Ravisanxo, atipant-se de mosquits, per a fer el salt a l’Àfrica. Un estol de picaports ha creuat el camp on l’arpellot fa les seues passades, i s’ha dirigit cap a la pineda d’El Saler. I sobre els fils elèctrics d’una torre d’alta tensió desenes d’estornells fan el seu ritual gutural, en una xerradissa privada, esperant l’hora d’anar a encauar-se en algun pi de la devesa. Un parotet, d’una bellesa molt especial, amb les ales membranoses obscurides a la meitat, com si algun artista li haguera fet una pinzellada atrevida, m’ha perseguit una estona, incòmode per la meua presència (Brachythemis leucosticta, és el nom d’aquesta bestiola selecta). La vesprada cau, l’arrossar bull de vida i jo m’he aturat junt a una salicària en flor.
De colp m’ha recordat Joan Pellicer. Ningú com ell ha cantat aquesta planta, ningú com ell ha fet tant perquè l’admirem i l’estimem. Al seu Costumari botànic (publicat per Edicions del Bullent) escrivia, amb la seua veu sorprenentment nítida: “La salicària és l’atreviment de la marjal, la seua floració més jovial i altiva, la reina ardida de l’estiu marjalenc i la predilecció, juntament amb els nenúfars, dels amants dels paratges virginals en que la natura imposa la seua puresa, alegria i exuberància”. Vora aquella salicària, la veu poètica de Joan Pellicer ressonava en la meua ment, com un oboè que s’encimbella sobre l’orquestra, excepcionalment potent i lúcida. La salicària, la gran oblidada de les marjals.
El Costumari botànic de Pellicer té això: al bell mig de descripcions purament etnobotàniques, hi entren altres d’absoluta inspiració poètica. Moments àlgids, absolutament corprenedors. Pellicer ens explica que a la salicària també li diuen “herba de la diarrea”, i que era molt emprada per a atallar moments de descomposició corporal (“té un efecte sedatiu i antiespasmòdic per a l’aparell intestinal”). Ens parla de tot això, i de colp i volta, quan la planta se’ns performa en la nostra ment com una solució per a aquells moments de mal de panxa, es despenja amb la nota poètica, extraordinàriament vibrant, que s’allunya de la pràctica medicinal i entra en el reialme de la creació literària.
Vora aquella salicària de la marjal, pensava en l’obra de Pellicer. El final de l’estiu ja s’acostava, i moltes de les flors de la salicària estaven pansides. Les seues llavors alimentaran els estols de gafarrons i caderneres de la tardor. En un país més civilitzat, l’ardida salicària seria més coneguda i respectada, i cantada per uns i altres. I Joan Pellicer, molt més recordat. I reblava el botànic, parlant d’aquesta planta: “En un temps en què la marjal agonitza entre els braços de la desídia i l’ambició, les pales dels tractors i els ruixats d’herbicida, fa que descobrir un retall, columna o flocall de salicàries florit a la vora d’una séquia, braçal, estany o ullal, esdevinga una viva representació de l’esperança i el símbol d’un món fabulós i pletòric de vida estretament unit als més paradisíacs estius d’antany”.
La salicària de Pellicer és la vinca de Rousseau: aquella flor que Mme de Warens li va descobrir i que l’escriptor francès sempre va relacionar amb uns dies feliços, els pocs de la seua vida. O, fins i tot, la saborosa magdalena de Proust. La salicària en flor li recordava la seua infantesa, els banys en un toll del Serpis, o en una bassa d’aigua fresca de qualsevol maset de Diània. Instants de vida i de llibertat.
Protegiu les salicàries, en record de Joan Pellicer, el botànic de Bellreguard. Símbol d’un món fabulós que s’acaba.
