21 d’agost. Prada de Conflent. La Universitat Catalana d’Estiu organitza el debat “La política: entre la passa curta i la mirada llarga”: hi participen representants d’ERC, Junts i la CUP. Ni PDeCAT, ni Comuns, ni PSC, ni Compromís, ni MÉS. Acte reductiu, limitat, poc plural. Mirada curta.
Aquest any per Prada han desfilat nombrosos dirigents de Junts i poquets d’ERC. La consellera Vilagrà hi va ser present però en un acte organitzat per la Fundació del seu partit. La mateixa Fundació Irla va convocar un debat titulat “Parlem dels 50 anys de l’Assemblea de Catalunya” amb Miquel Sellarés, Magda Oranich i Josep Huguet; tots tres varen tenir relació, molt especialment el primer, amb l’Assemblea i són independentistes, però l’Assemblea de Catalunya no ho era; potser la presència independentista més destacada en aquell organisme fou la de Joan Armet. Sellarés, en una entrevista que l’honora, va recordar el paper de “Josep Benet, Joan Raventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Carbonell o Pere Portabella”. A la taula no sobrava ningú però les tradicions del PSUC o del PSC no hi eren. Mirada curta.
Amb dinou anys, dos amics i un “sis-cents”, vaig ser per primera vegada a la UCE el 1972 quan la dictadura encara era viva. Prada acollia la reflexió de bona part de l’oposició catalanista. Vaig seguir un curs impartit per Salvador Giner, llavors professor al Regne Unit. I vaig escoltar polítics veterans com Joan Cornudella i gent jove que ja despuntava, com l’actual conseller socialista del Govern valencià, Vicent Soler. Ens unia l’antifranquisme però la pluralitat, incloses les diferents visions sobre els Països Catalans, era evident. I també la ingenuïtat de discutir si el partit hegemònic en democràcia seria el PSUC o el PSAN.
Després he anat sovint a Prada. Com a membre de la direcció d’ICV vaig acompanyar-hi Rafael Ribó, Pere Portabella, Joan Saura, Joan Herrera o Dolors Camats. Com a diputat hi he fet rodes de premsa i he participat en debats amb representants de CDC, ERC, PSC i UDC i en reunions de partits d’esquerres d’arreu dels Països Catalans al costat de polítics avui ubicats a Compromís o MÉS i d’activistes de la Catalunya Nord i l’Alguer. I he vist com socialistes destacats com el president Maragall o Joaquim Nadal rebien el premi Canigó atorgat per la UCE. Els darrers tres anys hi he tornat com a professor. Parlo, doncs, des de l’estima i la complicitat.
Han passat moltes coses al país. I a la UCE també. Intueixo que l’empobriment del pluralisme provocat pel procés independentista i la repressió espanyolista també ha arribat a Prada. A més, ha calgut fer front a les conseqüències de la pandèmia que va obligar a una edició de l’any passat pràcticament telemàtica i a una d’enguany a mig gas. L’Alberg Pau Casals ha compensat, només en part, el condicionant de no poder utilitzar el Liceu Renouvier. El rector Jordi Casassas i l’equip organitzador han hagut de superar nombrosos obstacles. És fonamental que, un cop recuperada una certa normalitat, Prada assoleixi els nivells de participació anteriors al coronavirus.
Però també hi ha d’altres reptes. La UCE ha de fer honor al seu nom. Ser “Universitat” implica que les seves prioritats han de ser la transmissió de coneixement, el debat i la reflexió rigorosa des de perspectives acadèmiques així com l’enfortiment de la relació amb les universitats dels Països Catalans. Els polítics volen aprofitar l’agost per generar noticies però aquest no pot ser el principal objectiu de cada edició. “Catalana” vol dir moltes coses. Prada no hauria de ser l’escenari on desfilin només polítics del Principat. La paradoxa de la UCE és que com més exclusivament aposta per la independència de Catalunya més complicada és la relació amb universitats i institucions de la resta de territoris. “Catalana” també hauria de voler dir representativa de la pluralitat de la societat dels Països Catalans, que inclou independentistes, però també sobiranistes, federalistes i autonomistes; només qui no cregui en la unitat de la llengua catalana s’autoexclouria de participar-hi. I finalment el qualificatiu “d’Estiu” suscita algunes incògnites. És Prada un lloc adequat per celebrar una potent Universitat Catalana d’Estiu? La meva resposta és que sí. Hi ha qui pensa que potser no, tal com insinuava Francesc Marc Álvaro en un interessant article titulat “Prada en l’entretant”. El debat és legítim, però la presència de la UCE a la Catalunya Nord ens recorda la necessitat d’estrènyer lligams entre els territoris de parla catalana.
La UCE té el perill d’acabar essent una simple escola d’estiu d’una part dels independentistes. És el que voldrien els seus detractors. La garantia de la seva continuïtat i del seu èxit rau en ser una autèntica Universitat Catalana d’Estiu; en recuperar la mirada llarga.
