El món ha canviat. Una transmutació profunda i global, però que hom pot comprovar en els detalls locals més subtils. En la boirina de fum tènue que s’escola pels narius i amera la gola d’un polsim negre per un incendi que crema més enllà d’on arriben els ulls. Símptomes petits de la gran malaltia en l’epidermis de la història personal. El món ha canviat, sí, i amb ell, fins i tot, els carrers quotidians on vas a comprar el pa o a fer-te el cafè somnolent de primera hora del matí.
València, a vora mar. Primers dies de setembre d’un any que recordaràs tota la vida. El primer després de la pandèmia. Vint ja, des de les torres i els avions. Olor a crema solar mesclada amb hidrogel. La mascareta se t’arrapa a la pell llefiscosa mentre estires inútilment l’estiu crepuscular a cavall de la Patacona i la Malva-rosa, en un d’aquells passejos en què la Mediterrània t’enfonsa els peus dins la sorra i et recorda que encara ets viu. També n’ets conscient per la pudor a oli refregit del Sant Patrici, aquell barracó esgrogueït que ja no conserva ni el nom. El cor et batega, en tot cas, siga per la carícia de la mar nostrada, siga pel mastegot pudent de l’arròs per a turistes.
Una imatge se’t clava en la mirada de fotoperiodista frustrat. Dues xiques altes i rosses, amb biquini, xancles i un para-sol penjat al muscle, es miren una falla a mig muntar. L’estampa té quelcom de distòpic que no arribes a captar amb la càmera del mòbil perquè sempre has tingut més talent a la imaginació que a les mans. Ninots i banyadors, masclets i aftersun, monyos de fallera i tovalloles de Bob Esponja. Tot cercant la normalitat, el món s’ha fet estrany. I és que pot ser normalitat siga ja només una d’eixes paraules mortes que reposen al cementiri del diccionari.
Te n’adones de la inutilitat del mot quan la ràdio vomita notícies sobre l’inici amb normalitat del curs escolar. Una normalitat amb mascareta, més d’un metre de distància interpersonal, hidrogel i milers de joves que tornen a l’aula després d’un estiu amb falles. Enyorant el banyador i la brusa fallera alhora. Després d’una setmana de finestres obertes per escapar de la nit tropical i humida sota els acords del pasdoble que duu el nom de la ciutat. Una normalitat gens normal. Com a mínim.
Hi ha coses que no canvien, però. La primera falla guanyadora d’estiu presenta a un Carles Puigdemont que, com el flautista d’Hamelín, hipnotitza les rates independentistes que infecten Espanya. És sàtira, diuen, i no cal queixar-se’n més. Com la chirigota de Cadis que feia broma amb degollar el dirigent exiliat o l’afusellament a Coripe d’un ninot amb una estelada caracteritzat també com a Puigdemont en una festa anomenada la Crema de Judes. Sàtira i crítica “sana” que hem d’acceptar —i acceptem— perquè hi ha llibertat d’expressió. A més a més, sabem sense cap dubte que s’acceptaria també des de l’estat espanyol, si el flautista d’Hamelin fos el rei Felip VI i els espanyols aparegueren caracteritzats com a rates i titllats de pesta o infecció. Ni delicte d’odi, ni intervenció de la Fiscalia, ni presó preventiva, ni res... Cap músic, titellaire, artista o polític pot acabar avui en presó per un delicte d’opinió en la democràcia plena espanyola, oi? Doncs, això.
Mentre els polítics compromesos de València s’abracen emocionats, entre flautistes i rates, davant de la mascletà i sota els acords que ofrenen noves glòries, un poquet més al sud, a Alcoi, el PSPV-PSOE impedeix que la ciutat honore la gran Isabel-Clara Simó posant el seu nom a la plaça principal. Això implicaria llevar el nom de la plaça d’Espanya, diu l’alcalde, i, és clar, no pot ser de cap de les maneres. Que Mutxamel lleve el nom de l’avinguda d’Enric Valor per a posar avinguda d’Espanya sí pot ser; a l’inrevés, no, per l’amor de Déu i dels Reis Catòlics.
A canvi, els socialistes, prometen dedicar un espai a l’escriptora algun dia en algun lloc, sense especificar-ne massa. Potser podrien triar un carreró ocult i sense cap rellevància dins d’un parc, com ja van fer Compromís i el mateix PSPV amb Guillem Agulló a València. O fer com a Burjassot, on el PSPV també va votar en contra, juntament amb Vox, de restaurar l’homenatge del poble a Vicent Andrés Estellés perquè ja s’estan preparant un fum de coses per a fer. Algun dia en algun lloc. Com a Alcoi amb Simó.
El món canvia, però la vida segueix igual. Com cantava Julio Iglesias, “al final las obras quedan y las gentes se van. Otras que vienen las continuarán”. Un Iglesias que, per cert, va xuclar dels diners públics valencians per fer d’ambaixador “de la Comunitat Valenciana”. PSPV i Compromís podrien recuperar també la idea. Total, amb botànics o sense, el món canvia, però “la vida sigue igual...”.
