Racons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dormir era perdre el temps. Després d’haver superat jornades laborals prolongades, només volia passejar per submergir-se en aquell món tan transcendental com desapercebut. Real, lineal, quotidià i monòton. I no exempt de capacitat de sorpresa. La vida de les peces de l’engranatge ciutadà. Un dels elements que prenen decisions que decideixen el futur. Els seus hàbits orienten els negocis. Els seus estats d’ànim afecten el rumb dels altres. Els seus vots decideixen les regidories. Etcètera.

Tornar a la ciutat d’origen sempre convida al passeig per descobrir l’estat dels elements anònims que ho decideixen gairebé tot des del més estricte anonimat. Li agradava caminar des de primera hora. Quan els carregadors de queviures del mercat central coincidien amb els últims ociosos de la nit, ja submergits en l’amnèsia etílica. Moment de grolleria ferma. Trobada nociva entre aquells que es guanyen la vida i els que es desfoguen a força d’alcohol barat. Una confluència harmònicament freqüent. Inevitable dissabtes i diumenges de matí.

Marxa i observa brutícia als carrers. Res no ha canviat des que començà a tindre consciència. El lloc d’origen és tan estimat que fins i tot el fem característic li provoca simpatia. Assumeix allò inevitable i ja no protesta. El seu nucli no seria el mateix sense els seus veïns descurats. Cada certs passos decideix entrar a un bar. L’elecció mai no és aleatòria. Visita llocs on les persones descansen mentre protesten pels seus problemes. O se’n obliden cometent actes extravagants que en un altre escenari serien dignes de vergonya aliena. O de diversió desmesurada. Necessaris, en tot cas.

Després de freqüentar els racons marítims, puja per recórrer el barri antic, passant per la zona central de les botigues més ostentoses. Cada indret regala un missatge. El de la cultura arraconada, ignorada pels nadius i amb l’única via de la subvenció pública per facilitar espais de reflexió curiosa als pocs ciutadans que encara mantenen inquietuds sanes. El de la vanitat d’aquells que només viuen de l’aparença, sempre postissa, exhibida amb intenció. El d’aquells que protesten perquè tot se n’ha eixit una mica del seu ordre fidel a uns ideals que exigeixen que el temps no mute les realitats, encara que siguen desfavorables. El dels cadells que es resisteixen a abandonar l’adolescència, forçosament prorrogada per evitar enfrontar-se als problemes indefugibles de la vida adulta. O el dels adults amb responsabilitats ordenades, amb possibilitats de maltractar el fetge, assolint nivells apocalíptics cada cap de setmana, dolçament alliberats dels retrets posteriors.

Però les millors coses sempre es guarden per al final. Com en els bons llibres i en els bons menús de restaurant, encara queda per contemplar la cloenda d’una observació plàcida. És oferta pels desnonats. Per aquells que no es resignen, perquè no els cal. Perquè amb ben poc són més feliços que els més afavorits. Per aquells que no senten enveja dels veïns, que compten amb racons que atrauen la curiositat dels turistes dels caps de setmana. Amb immobles rovellats, llaunes de cervesa i aperitius tristos i improvisats, ofereixen la panoràmica de la injustícia ignorada pels que la pateixen. I regalen lliçons als ploramiques amb pretensions constants, que abandonen l’afany de superació per encabir-se en desitjos artificials d’aparença innecessària.

Eixordadors i cridaners, romanen en un petit antre cèntric enmig de desenes de bars en bones condicions. Beuen vi barat –de bric– en gots grans i l’acompanyen de puntes de pa. Esmorzar cloacal. L’amo serveix olives al gos, que escup els óssos al terra. Més clients, distingits per rostres de vida austera, arriben per rebre l’entrepà del dinar, farcit d’embotit de marca blanca. Tots ells, segons la pissarra del bar, són plaents. “Mortadel·la sexual”, “formatge sexual”, “sobrassada sexual”, enumera la llista del rètol. I s’allunyen dels problemes entre glops i acudits barroers, com l’esmorzar que prenen. Són les nombroses excepcions d’una societat amb aspiracions banals que no vol trobar solucions. Segons com es mire, la seua actitud és més exemplar que la d’aquells que es guanyen la vida disfressant realitats o malvenent utopies. D’aquells que aspiren a semblar ser i no a ser alguna cosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.