En el relat anti-independentista, les sessions del Parlament de Catalunya del 6 i 7 de setembre del 2017 tenen l’honor de ser una mena d’Anticrist, la sola invocació de les quals es fa amb l’ànim de generar pànic en alguns, culpa en uns altres. El Sis-i-Set, així, singularitzats, són encara avui recurrents en l’argumentari dels grans partits espanyolistes, de VOX al PSOE, i també han ocupat un paper protagonista en el judici al Suprem.
I tot això, fonamentalment, perquè compleixen el paper de coartada perfecta per a la repressió. Violentar l’ordenament jurídic vigent seria el pecat original, mentre que tot el que vindria després, de les càrregues de l’1-O a l’empresonament dels dirigents independentistes, hauria estat una conseqüència més o menys proporcionada, depenent de qui ho raoni, d’aquelles sessions parlamentàries. L’excés de victimització de certs partits parlamentaris catalans, del PP a ICV, resulta obscè si es té en compte que ells tenien de la seva banda el Govern espanyol, els principals mitjans de comunicació, el Tribunal Constitucional i el poder judicial, que ha fet pagar el Sis i Set amb presó i exili als parlamentaris independentistes, començant per la Presidenta Forcadell.
Com a contrarelat, caldria recordar per què es va optar per aquella via d’aprovació de les Lleis del Referèndum i de Transitorietat. Primer: la majoria independentista havia triat, al principi de legislatura, obrir tres ponències parlamentàries sobre les lleis considerades clau: la d’hisenda catalana, la de protecció social i la del procés constituent. En les dues primeres no hi van participar ni el PP ni Cs. La tercera va ser encara més atacada: es va haver de limitar a ser una Comissió d’Estudi, no Legislativa, en la qual tampoc hi va participar el PSC, i tant la seva creació com l’elevació de les seves conclusions al Ple van motivar les primeres actuacions del TC com a limitador del debat parlamentari.
Molt lligat amb aquest fet hi ha el segon motiu que va portar a una aprovació express de les lleis: des de la reforma del TC el 2015, promoguda pel PP, aquest òrgan podia anul·lar debats i votacions preventivament. Per tant, això feia impossible un tràmit legislatiu normal, amb els tempos normals, i es va optar per la via d’incorporar-ho a l’ordre del dia sobrevingudament.
I finalment, en tercer lloc: es podria haver optat per decrets del Govern que no impliquessin el Parlament. Però això no reflectia les majories que existien a favor del referèndum: al Govern només hi era JxS, mentre que al Parlament hi havia la CUP i també CSQP, una formació que al seu programa defensava que “Catalunya necessita obrir un procés constituent propi -fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur - que no estigui subordinat, ni sigui subalterna a cap altre marc”. En la Llei de Referèndum, CSQP es va abstenir, després d’una dura batalla interna que van haver de lliurar diputats com Albano Dante i Àngels Martínez contra Joan Coscubiela. S’acusa els independentistes de voler imposar la independència quan, en realitat, s’estava actuant de l’única manera possible per a donar cobertura legal al referèndum, que és el que volia la majoria parlamentària.
I aquí arribem al cap del carrer. El Sis i Set pot resultar estèticament desagradable, però ens confronta amb la base política del conflicte: tot l’ordenament jurídic del Règim del 78 i els seus intèrprets, del TC al Consell de Garanties Estatutàries, neguen la sobirania del poble català. I per moltes majories a les urnes que la legitimin, no hi ha manera de fer-la valer sense trencar aquest ordre constitucional. O dit amb el refranyer: no es pot fer una truita sense trencar els ous (una frase que, també va bé recordar, va motivar una procés a l’Audiència Nacional contra Joan Coma).
El Sis i Set ens confronta amb la impossibilitat de passar “de la llei a la llei” sense una ruptura. Dilucida el caràcter ineludiblement rupturista de qualsevol defensa de la sobirania catalana. Fora d’aquesta ruptura no hi ha possibilitat que una nova legitimitat, sostinguda per majories socials expressades a les urnes, s’obri pas.
Tanmateix, el paradigma que va portar al Sis i Set era també deutor d’aquesta idea “de la llei a la llei”. Perquè tenia poc definida la concreció de la ruptura, poc elaborada la pregunta fonamental: com fem valdre la nova legitimitat dins la societat? Autors com Albert Noguera han desenvolupat el paral·lelisme amb altres processos històrics on ha existit la dualitat de poders. I és aquí, en aquest terreny d’acció que fusiona allò social amb allò polític, és en aquesta construcció de la institucionalitat republicana paral·lela on hauríem de centrar els esforços, abans de de perdre’ns entre l’embat, el mandat o la via àmplia.
