El gran èxit informatiu de l’estiu no ha estat l’espantà occidental de l’Afganistan ni les notícies cada vegada més apressants sobre el canvi climàtic, sinó la saturació de banyistes al Caló des Moro, bàsicament perquè la notícia ens permetia insultar de franc aquests banyistes. Per si algú no n’està al cas, el Caló des Moro és un punt de la costa de Santanyí, al Migjorn de Mallorca, en què (degut a les característiques de l’indret) l’afluència està restringida a 80 persones, però en canvi cada dia se n’hi apleguen centenars, que arriben a fer quatre i cinc hores de cua per fer un capfico (capbussada, capbussó) a les aigües cada vegada menys límpides i turqueses de la cala. La història, com diu, és prou estiuenca i prou absurda per haver obtingut un gran ressò i molts m’agrades, retuits i formes d’aprovació a les xarxes i als mitjans. També permet, com dèiem, esplaiar-se titllant de tontos els que fan coa al Caló des Moro sota un sol d’agost escruixidor. Amb motiu, però recordem que els insultadors som els mateixos que no dubtem a esperar les hores que calgui per entrar quinze minuts dins una Capella Sixtina estibada de gent que insisteix a fer-hi fotos, sota els crits dels vigilants que repeteixen, desesperats, que estan prohibides les fotos.
Les notícies sobre massificacions sobtades ens poden dur a reflexions interessants sobre el comportament mimètic de l’espècie humana, que ens posa en contacte amb el nostre passat com a primats, i també a repetir els tòpics ja establerts sobre la influència de les xarxes socials en la nostra quotidianitat. Però, en el cas del Caló des Moro, i per extensió de tot Mallorca, és més interessant parlar dels llocs que no existeixen, per la senzilla raó que són mentida. Es tracta de tirar un esquer per fer picar molts clients —turistes— que sentin la necessitat d’acudir a aquell lloc específicament; després, quan hi arribin, s’adonaran que tot era propaganda, un decorat, una posada en escena. Un fake, per utilitzar encara l’anglicisme que va posar de moda Donald Trump, tot i que nosaltres preferirem parlar de destinacions fraudulentes. El Caló des Moro com a destinació fraudulenta, Mallorca sencera com a destinació fraudulenta. Quin és aquest esquer prou potent per atreure les masses? Tindrà característiques particulars diferents en cada cas, però sempre es tractarà d’una imatge. Si està prou ben escollida, el desengany del client —del turista— en descobrir la farsa no li traurà tanmateix les ganes de fer-se una foto en aquell mateix lloc on l’han dut enganyat, i posar-la a consideració de tothom (penjar-la a les xarxes, vaja), per tal que altres clients o turistes sentin també la necessitat d’imitar-lo. Si l’esquer és prou bo, a pesar de ser fraudulent, tendirà a reproduir-se. I el reproduiran els mateixos que n’han estat víctimes, per paradoxal que pugui semblar.
Es tracta sempre, per descomptat, d’imatges aspiracionals. Funciona de la mateixa manera la publicitat dels hotels de quatre i cinc estrelles situats a zones turístiques degradades, com —en el cas de Mallorca— Magaluf o S’Arenal. Es tracta de vells hotels que sovint es van construir durant la primera gran fornada turística, fa cinquanta o seixanta anys, que ja amenaçaven ruïna com a conseqüència de la seva construcció garrepa (fatiga de materials, aluminosi, etc.) i que han estat reformats (amb diner públic, en bona mesura) fins a convertir-los en establiments de gamma alta, però envoltats de tota l’oferta del turisme porqueria: locals de tatuatges i table dance, sports bar amb la música a tota pastilla que són punts de reunió de borratxos, prostitució, narcotràfic a la menuda, i tots els encants de les vacances de la white trash que, precisament, els que paguen per anar a un hotel boutique amb una privilegiada i exclusiva situació a primera línia de mar (és el que el han venut) volen deixar enrere. Pot semblar que el Caló des Moro i els hotels de S’Arenal o Magaluf, a pesar d’estar dins la mateixa illa, siguin antagònics, però als clients o turistes d’un indret i de l’altre els han enganyat igual: prometent-los el paradís. En un cas, en forma de paisatge mediterrani primigeni; en l’altre, amb un simulacre de vacances de luxe. En els dos casos, el resultat és un fiasco. Hi ha foments del turisme i associacions d’hotelers que fomenten aquestes pràctiques, i autoritats que hi fan els ulls grossos. Després tot són discursos exigint que es cuidi la indústria turística (en realitat exigeixen més diners públics), però els primers a fer-lo malbé són ells mateixos, fent ús de publicitats fraudulentes que venen llocs com allò que no són: platges suposadament verges, hotels en platges teòricament exclusives. Un turisme basat en fakes durarà allò que duri l’impuls mimètic dels clients: això pot ser prou temps, però inevitablement ve el dia que s’acaba.
