Era 15 d’agost. En ple ferragosto –que enguany, a més, queia en diumenge–, el president Pere Aragonès va voler manifestar públicament la posició del govern català davant el cop d’Estat talibà dut a terme a l’Afganistan. A través d’un parell de piulets a les xarxes, el Molt Honorable va declarar que “El control de l’Afganistan per part del fonamentalisme talibà és terrible. Un retrocés de drets i llibertats que afecta greument la població civil, sobretot dones i nenes. La resolució del conflicte no ha sigut mai ni serà senzilla, però no podem mirar cap a un altre costat. El govern estem al costat de les famílies afganeses a Catalunya en aquests moments incerts. Ens posem a disposició de la comunitat internacional per assumir el nostre compromís humanitari. Catalunya serà sempre terra d’acollida i de llibertats.”. Amb altres paraules: que el compromís de Catalunya amb els drets i llibertats del poble afganès passava per obrir les portes de casa nostra i deixa de comptar. Tot i manifestar que no podem mirar cap a una altra banda i titllar la victòria dels talibans de “terrible”, no hi va haver cap reflexió més enllà d’oferir la “passivitat” de ser un país d’acollida. No sabem, per exemple, si Aragonès hauria estat partidari de no retirar-hi les tropes occidentals.
El president català i un servidor no som de generacions gaire diferents. De minyó, era fàcil d’ensopegar per cada racó amb adhesius, pins, samarretes i derivats diversos d’eslògans antimilitaristes de l’època. Des del clàssic OTAN, NO!, fins al tendre casc de soldat invertit, convertit en un test de jardineria. Com a anècdota, em ve a la memòria aquella guitarra espanyola del pare, que juraria que, per tapar una esquerda de la caixa, encara avui hi deu conservar una enganxina on s’hi il·lustra l’evolució de l’espècie, que si la memòria no em falla passava d’un simi pelut –mig ajagut, encara gatejant, amb una mena de pal a la mà– a diversos homínids –cada cop més drets, més erectes, que anaven substituint el pal per eines tecnològiques progressivament més avançades–, fins arribar a una “espècie nova”, que tornava a moure’s amb un “bastó” a la ma, aquest cop amb forma de fusell.
Val a dir que aquest compendi de material subversiu pacifista que corria per casa esqueia d’allò més amb el moment històric que vivíem. Com diria l’Ovidi, eren aquells temps que als Balcans –i a d’altres llocs remots i no tan remots també– explotava tot pel cap i per la pota, mentre a casa nostra, tot cantant el No he nascut per militar, la majoria dels conciutadans se sentien d’allò més cofois per l’anunci-trampa de suprimir el servei militar obligatori que havien pactat en Pujol i l’Aznar. A més, el discurs antimilitarista contemporani concordava d’allò més amb el que apreníem a l’escola i vèiem per TV3. Gosaria afirmar que, de primària fins a la fi del batxillerat, d’una manera o altra, a cada curs se’m va presentar la guerra no només com a quelcom maniqueament negatiu, sinó, sobretot, com un esdeveniment que calia evitar com fos, peti qui peti –valgui la ironia. Esclar que en funció del docent, de la lectura, de l’assignatura o del curs, els arguments que se’ns regalava eren més treballats o bé coixejaven d’alguna banda. Amb tot, el que era un denominador comú en tots ells és que quan un alumne demanava per quina raó hi havien conflictes bèl·lics al planeta –si tan clar es tenia que eren contraproduents per a tots els bàndols–, aquí el discurs, naturalment, ja coixejava del tot.
Si relato aquestes anècdotes infantils és, bàsicament, per emmarcar el que crec que han estat, com a mínim –i segurament em quedo curt– quatre dècades senceres d’hegemonia social a Catalunya d’un discurs pacifista sovint massa fàcil, que condemna la guerra d’una manera naïf, sense matisos i sense més: sense no fer ni l’exercici de proposar cap alternativa política creïble, sòlida, consistent, d’acord amb el món on vivim. Aquesta hegemonia ja es va constatar als 80, quan els catalans van decantar-se majoritàriament pel NO al referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN –que, evidentment, veient com ha acabat aquesta pretesa “aliança”, ara mateix jo també el defensaria. La vam palesar de nou el 2003, amb les grans manifestacions de Barcelona –les més multitudinàries d’Europa!– contra la guerra de l’Iraq. I ho vam comprovar, un cop més, durant el govern Puigdemont, quan l’assoliment de la independència semblava més a prop que mai i, tanmateix, ni institucions ni societat civil havien volgut encarar el debat sobre el model o política de defensa que necessitava Catalunya en un futurible Estat sobirà. És més, el conseller d’Exteriors d’aleshores, Raül Romeva, anava amunt i avall exposant que a la nova República catalana no li caldrien forces armades, quelcom que, pel que em consta, va fer saltar les alarmes a més d’un i dos interlocutors internacionals, sorpresos, astorats i neguitosos a parts iguals per les paraules de l’exeurodiputat, que consideraven poc raonables, realistes i fiables. Si tothom sap que actualment cap país seriós del Mediterrani es pot permetre de no disposar d’unes forces armades, és obvi que encara menys un territori que pretén constituir-se en nou Estat, perquè, com bé diu Joan Sales als seus Quaderns d’exili, "tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans per defensar-la".
El bon lector em precisarà encertadament que aquest fenomen no és exclusiu de Catalunya. D’un punt de vista social i ideològic –més que no pas polític ni administratiu, tal com proven els gens negligibles pressupostos de defensa dels diferents Estats…–, arreu d’Europa hi trobem també aquesta tendència majoritària de rebuig a qualsevol intervenció militar, sigui del caire que sigui, potser amb les úniques excepcions del Regne Unit i França, on, probablement per tradició, la ciutadania es troba més avesada a establir discussions d’aquest tipus amb una mica més de maduresa i voluntat de matís. Però, fins i tot si analitzem una mica el país veí, es pot palpar ràpidament que els francesos també han retrocedit força en aquest terreny. Per exemple, en una de les famoses cartes intercanviades entre Michel Houellebecq i Bernard-Henri Levy el 2008, l’autor de Serotonina reflexiona sobre la guerra i en un fragment sentencia: “A la primera oportunitat, m’escapoliria. M’uniria a la vasta tropa dels qui han lluitat poc i malament; dels qui han esperat, sense gosar dir-ho, que els altres deixessin de fer l’idiota. De la mena d’individus a qui ens deixen indiferents la democràcia, la França lliure, Txetxènia o Euskadi; dels qui cedeixen –De Gaulle tenia tota la raó– a l’hipnotisme de “l’espantós buit de la renúncia”. Jo sóc un d’aquests.”. Crec que, amb poques paraules, Houellebecq descriu a la perfecció el sentiment que desperta qualsevol conflicte armat a la majoria de les noves generacions d’europeus.
Vist amb perspectiva, la pregunta que em sembla que hauríem de fer-nos com a continent és evident. Tot i pressuposar que la pedagogia antimilitarista que hem escampat de manera molt efectiva en les darreres dècades perseguia la millor de les intencions –evitar noves guerres–, realment ho hem fet del tot bé? Que avui la Unió Europea no hagi estat capaç de disposar d’una veritable estratègia militar conjunta, ambiciosa i serena, que li permeti de fer operacions a l’exterior en conflictes on ens hi juguem també el futur de la nostra democràcia, és una bona notícia? Que aquesta estratègia conjunta no s’hagi pogut assolir, en bona part, pel temor de molts governants europeus de ser castigats per llurs electors en cas d’emprendre una iniciativa d’aquestes característiques, per la mala premsa que té a casa nostra qualsevol afer militar, és una bona notícia?
Que ningú no tergiversi les paraules: evidentment que les guerres, totes, són injustes. Però com bé va amollar Goethe precisament enmig d’una guerra, “m’estimo més cometre una injustícia que suportar el desordre”, o, dit a la manera del general prussià autor de Vom Kriege, Carl von Clausewitz, ens agradi més o ens agradi menys, de moment és encara ben cert que “la guerra no és sinó la continuació de la política per d’altres mitjans”. Que ho demanin als afganesos. O als libis. O als georgians.
