Vora la bassa, llegesc “Juan Genovés, ciudadano y pintor” (Turner). Un llibre basat en entrevistes al pintor, ple d’informació, de reculls d’articles publicats a la premsa, de referències a altres artistes. Amb el buscador del telèfon mòbil, vaig resseguint la seua evolució pictòrica (perquè al text no hi ha ni una sola reproducció), i el nom d’un pintor em porta a un altre, i el nom d’un grup em recondueix a un altre (El Paso, Hondo, Parpalló,...). Per moments tinc la sensació d’una absoluta fractalitat, com si cada fet es dividira en dos, i aquest al seu torn en altres dos, i així successivament, en una arborescència que em deixa admirat i corprès. El llibre, a cura de tres crítics d’art ben reconeguts (Mariano Navarro, Armando Montesinos i Alicia Murría), està escrit amb una profunda i devota admiració pel pintor, però també amb un desig explícit de mostrar que, a més a més, els autors combreguen amb les idees polítiques de l’artista: la d’un Genovés comunista, rebel i agitador.
Això fa que el llibre siga prou llegívol, i que en molts aspectes siga també un viatge extraordinari per l’art contemporani espanyol (ja que Genovés va fer la major part de la seua carrera a Madrid). Malgrat que potser hi ha un excés de retalls de premsa i d’altres aspectes documentals, que entrebanquen la lectura, quan el relat decau apareix la veu de l’artista, nítida i pura, dient les coses amb una rotunditat inopinada. Els autors aconsegueixen quadrar la dada erudita amb el testimoni vivaç de l’artista, i no sols d’ell, sinó també amb els de la seua esposa Adela i els seus fills, tots embarcats d’alguna manera en carreres artístiques.
Són ben emocionants els inicis, quan Genovés pintava les parets amb un tros de carbó, o els sacrificis familiars per tal que poguera estudiar la carrera de Belles Arts. Malgrat la distància, sempre va mantenir els lligams amb la seua ciutat natal. En la biografia s’explica com cada quinze dies venia a veure jugar al València CF. I durant una llarga conversa que vaig mantenir amb ell, recorde que em va explicar que tenia un apartament al Perelló, perquè necessitava veure el mar, i que sovint s’escapava de Madrid sense dir res a ningú. Des de les altures d’aquella torre d’apartaments, mirava la gent caminar per la platja, com si foren les figures dels seus quadres...
En el llibre es ret homenatge a Vicente Aguilera-Cerni, un dels grans crítics valencians, i possiblement a qui més es deu el ressorgiment de l’art contemporani a les nostres terres. Genovés explica com Tomás Llorens el va atacar injustament, en aquesta València caïnita i envejosa. Llorens queda prou malparat. I tot seguit diu del pare Alfons Roig, l’altre gran prohom del nostre art: “Cuando me vio en San Carlos puso cara de horror. ‘Ahora contará este lo que sabe’ debió de pensar; y lo que yo sabía era lo que sabíamos todos en el barrio, que abusaba de todos los niños que podía a cambio de la comida que proporcionaba a sus padres”.
L’acusació de Genovés al pare Alfons Roig és demolidora. Més endavant continua el seu atac: “De vez en cuando, en plena clase, se presentaba en el colegio el cura don Alfons. Le solía decir al maestro: ‘Bueno, don Santiago, déjeme a estos diabillos para ponerlos un poco más cerca del Señor, que a lo mejor lo tienen olvidado’”. I tot seguit explica com tocava els xiquets, absolutament trastornat.
Vora la bassa, veig com una de les grans figures de la història de l’art valencià es dissol entre les ombres de la ignomínia i del descrèdit. Segons els autors de la biografia, el pintor va rellegir les seues declaracions i les va confirmar. Per tant, no són fruit d’un rampell delirant. Em quede pensant en tot açò: potser l’acusació és massa greu per a formular-la així, sense més dades concretes. Els crítics la traslladen sense contrastar-la; és a dir, sense preguntar als coneixedors de la figura d’Alfons Roig si aquestes acusacions són o no versemblants. I, tanmateix, no podem dubtar de la paraula de Genovés. Per què hauríem de fer-ho?
