Caminàvem pel bosc amb el cabàs fins a dalt, amb la mena d’amor que en té ben bé prou en repartir-se una figa i, tot i així, també caminàvem amb els cors devastats.
Vam travessar un pont inútil —el riu d’abans ja no hi és— i, sota un sol que no toca i una calor que tampoc, ens vam trobar un arbre mort, la malaltia avançant entre els troncs i l’escorça, la font eixuta, un incendi recent i un incendi que augura, l’animal que s’ofega i el que ja no existeix, la terra esquerdada, la flor marcida, la pluja plovent malament —o massa poc o massa ràpid o massa intensa— i una plaga estenent-se.
Això s’acaba, ens vam dir. I que ni un búnquer covard, hedonista o avar ni alguna acció més o menys compromesa ni una idea de redistribució i de justícia encara no degradada del tot ni la revolució de l’amor són palanques de canvi ni sortides reals —només flotadors per enfonsar-se més a poc a poc i més dolç, només l’evasió que no es despolititza del tot, però bastant, només els últims petards de la festa. I que ni un fre d’emergència no impedirà el gran desastre ecològic, cultural, humanitari. I que llegir les caigudes dels imperis antics ja no ens servirà per evitar de fer tard. I que parlar avui d’interregne és el màxim d’optimisme a què podem arribar. I que per anar bé hauríem de deixar els malabars conceptuals de les anàlisis líquides i entomar el cataclisme de cara. I que potser el pessimisme és l’única alternativa palpable que ens atrevim a formular perquè les altres fan por.
Sabíem del cert que tenir el cabàs ple no impedeix en cap cas la trencadissa del cor, però sí que l’esmena, l’esmorteix: que les coses no curen la pena pot ser una veritat com un temple, però també és una frase terrible que pot arribar a deslligar la felicitat i la calma del sostre i la fam.
També sabíem del cert que menjar-se una fruita pel bosc i entre dos s’assembla bastant a un orgasme, però ni amb això, ni amb aquest desig vegetal ni amb aquest clímax silvestre tan senzill i tan nostre, els cors no van deixar d’esberlar-se. Vam seguir caminant i més tard vam llegir “Delirios de cordura. Deconstruyendo la locura en un mundo insano” de Samuel Alexander, professor i investigador de teories del decreixement de la Universitat de Melbourne. Després de recordar-nos que, amb les tones de diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera cada any, ens dirigim de dret a la sisena extinció; que les actuals trajectòries d’escalfament del clima no són compatibles amb la civilització que avui coneixem; que no podem oblidar que en cinquanta anys han desaparegut pràcticament el 70% d’espècies vertebrades, i que és evident que alguna cosa estem fent molt malament quan l’Àrtic crema i quan els vuit homes més rics del planeta tenen més poder adquisitiu que la meitat més pobra de la humanitat, després de descriure l’estat de la qüestió i la nostra col·laboració en el sistema, Alexander sosté que estar mentalment i espiritualment pertorbat enfront de les crisis culturals, econòmiques i ecològiques que avui se superposen és un senyal —existencial, no psiquiàtric— d’enteniment o d’alguna cosa semblant.
Seria un error fer les paus amb aquesta follia, afirma. I que no ens és legítim de tractar el món en què vivim com una cosa normal: estar ben adaptat a una societat que practica l’ecocidi, celebra el narcisisme, institucionalitza el racisme i tot ho avalua segons la lògica de la maximització del benefici no s’hauria d’interpretar com un signe de bona salut, sinó al contrari. Des d’aquest punt de vista, el malestar esdevindria una exigència ètica i l’angoixa que se’n deriva, una conseqüència inevitable i pràcticament necessària.
L’any 1942, Albert Camus va triar Sísif —el cec, el condemnat a empènyer una roca gegant fins al cim només perquè torni a caure i només perquè prengui consciència de l’esterilitat d’allò que fa— com a metàfora d’aquest mal espiritual, d’aquest absurd que serà pensat a través del divorci entre l’home i la seva vida, de l’estrany que ens pot aparèixer davant del mirall, del contrari de tot gran discurs sobre l’ànima, de la confrontació entre l’irracional i el desig de claredat, de la passió que esqueixa, de la tensió o del xoc entre el silenci desenraonat i la crida humana, de la ironia i de la tendresa que es poden presentar, alhora, en sol un rostre.
Si una estona abans caminàvem amb els cors devastats no era només perquè la ranera del bosc parlava un cop més de l’statu quo de què parla Alexander: també ens envestia l’absurd de què parla Camus, per qui jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és l’única qüestió veritablement fonamental de la filosofia. Des d’un planeta encara més destruït, l’absurd va fer recular l’emoció d’un passeig que podria haver estat més bonic, impossible, i ens va fer respondre un cop més que ni idea a la pregunta i què fem?
