La sortida de Messi del Barça no té res a veure amb les de Maradona o Ronaldo. Tampoc amb la de Figo. Els primers van abandonar el Barça amb tot un futur per davant. Eren joves, poc més de 20 anys. El segon va marxar, a traïció, per diners, al rival més odiat.
La sortida de Messi té més a veure amb la de Cruyff, per cicle vital, toquen el dos al final de les seves carreres esportives i, en ambdós casos, després d’uns darrers anys de rendiment —si més no com a equip— clarament a la baixa. En el cas de Messi, el jugador amb més títols i gols, després de ser partícip d’encadenar els ridículs més grans a Europa a la Champions. Després de guanyar el 2015 una apoteòsica Champions a Berlín ha patit unes patètiques eliminacions any rere any. Com més va pitjor.
No és que Messi estigui acabat, encara té futbol a les cames. Però en cap cas és aquell jovenet que escortat per Eto’o i Ronaldinho —o al costat d’aquests altres monstres— va fer del Barça el millor equip d’Europa. Aquest rol, aquest joc d’equip, va acabar quan ja no tenia ningú que li fes ombra o qui pogués discutir una jugada. El Barça de Messi plenipotenciari ha estat un Barça decadent que jugava al seu servei. El Barça era Messi i Messi era el Barça. I si aquesta fórmula permetia anar fent a la Lliga espanyola fracassava amb estrèpit a Europa. Messi, l’intocable, és la versió final i menys resultadista de totes. No pas per a ell, que s’inflava de fer gols amb un equip que jugava només per a ell. Al final ja intervenia directament en decisions tàctiques i de plantilla. Ningú s’hi atrevia. Si l’1 d’Octubre no es va suspendre el partit al Camp Nou va ser en darrera instància perquè ell volia jugar i tant li va ser el que succeïa fora de l’estadi. Ell manava, i manava tant que Bartomeu va ser incapaç d’imposar-s’hi. I ni la sensibilitat de Piqué va fer possible prendre una decisió empàtica amb el que s’estava coent al carrer.
El problema no ha estat mai Messi, que, sens dubte, ha estat entre els millors jugadors de la història. Potser fins i tot el millor. El problema letal ha estat el messianisme, aquell estat d’opinió que va beatificar Messi amb una actitud de respecte reverencial en lloc d’un respecte exigent que correspondria al jugador més ben pagat del món. Ni a l’NBA es pagaven sous així.
A partir del moment que es va canonitzar Messi, que va poder fer i desfer a plaer, es va acabar l’equip i el joc d’equip volent obviar el que tothom sap. El futbol és un joc d’equip, d’onze concretament.
El pitjor de tot és que Messi ha tocat el dos perquè la Junta de Laporta s’ha espantat i s’ha fet enrere. Però no pas per una decisió esportiva sinó econòmica. Les arques blaugranes són un pou sense fons i assumir la continuïtat de Messi era una temeritat. Perquè, de fet, Messi es volia quedar i es volia construir un projecte de futur fonamentat en ell, donant continuïtat al projecte decadent que va ser escombrat a Lisboa per enèsima vegada.
El messianisme ha estat tal que no hi havia cap mena de mesura correctora ni dèficit a fer i deute a acumular per retenir-lo malgrat la clamorosa lògica a la qual assistíem des de 2015.
El nou Barça havia d’haver començat a caminar l’endemà de Liverpool. Però no hi va haver prou valentia per prendre decisions, començant per fer caixa amb Messi amb un sumptuós traspàs. Ja no dic després de Berlín que resultats en mà —i amb la perspectiva que dona el temps hauria estat una jugada mestra, aquesta sí. Però és obvi que després d’aquell triplet de somni del 2015 no era raonable. Tanta va ser l’eufòria que fins i tot Bartomeu va passar per damunt de Laporta en aquelles eleccions.
La situació és tan tràgica que les darreres eleccions al Barça van semblar, en diversos moments, una cursa per veure qui tenia Messi més a prop i més garantida la seva continuïtat eterna. Quan el més raonable —si és que al futbol hi ha res de raonable— hauria estat pactar la sortida de Messi fent caixa (i ell allí on fos que hagués anat) i acompanyat d’un sentit homenatge.
Messi hauria estat igualment —ja ho és— patrimoni del Barça i llegenda blaugrana. Com Kubala o Cruyff, que tampoc van acabar les seves carreres al Barça i no per això han deixat de ser icones de l’univers culer.
