Vora la bassa, repasse el llibre L’Agnese va a morir, de Renata Viganò. El vaig llegir fa mesos i em va corprendre, i tanmateix, vaig ser incapaç d’escriure res de profit. Ara em pregunte què és el substancial d’aquesta novel·la, perquè l’editorial Afers haja decidit traduir-la (en la bona versió d’Iban L. Llop) i apostar per ella. Certament, és una història commovedora sobre la resistència italiana, però també resulta cert que la construcció dels personatges és excessivament rígida, amb uns alemanys ben dolents, que fan de les seues d’una manera d’allò més previsible. I uns valents resistents que es juguen la pell, en un paisatge marjalenc, a les ribes del Po.
I, tanmateix, el que potser resulta més extraordinari d’aquesta història, és el personatge principal, que dona nom al llibre. L’Agnese que, efectivament, va a morir, i que resulta l’antiheroïna per definició: una dona qualsevol, gran, feixuga, amb poca preparació intel·lectual, insegura per colps, contradictòria i agra. Però l’Agnese a poc a poc ens va arribant al cor, i és ella qui tira del llibre, és ella qui carrega amb la història, d’igual manera que també porta els atifells i els subministraments dels guerrillers.
El món d’Agnese podria ser el de qualsevol dona entrada en anys dels nostres pobles. Una vida dedicada al marit, potser a la criança, i que, de colp i volta, de manera inesperada, es capgira per complet, i aboca aquella persona que no era ningú, ni necessitava ser-ho, a mostrar-se, a ser, a prendre decisions, a rebel·lar-se. Assistim amb el cor encongit a la metamorfosi d’Agnese; seguim com es va endurint, com ja no li valen excuses, com està disposada a arribar fins a les darreres conseqüències. D’un dia per l’altre, es transforma en un personatge formidable, d’un dia per l’altre emplena la seua biografia. Què haguera tingut a contar Agnese de no haver-se girat aquella guerra absurda i de no haver estat la seua terra ocupada pels alemanys? Potser res en concret. Una història passablement feliç, al costat del seu marit, de salut delicada.
I, tanmateix, a mesura que avança la novel·la es va guanyant el respecte de la colla guerrillera. Ella no li presta importància, perquè en el seu interior segueix sent aquella dona de poble, d’un llogaret del Po. Però els seus actes, la seua ràbia, la crueltat amb què fins i tot els realitza, són els d’una altra persona, com un doble rostre de Janus. Ella segueix fent el dinar, segueix rentant la roba dels soldats, segueix sent mestressa de casa, i tanmateix, el lector va paint que aquella història sols pot tenir un final i que aquest arribarà amb la conclusió de la guerra.
Renata Viganò ha creat un personatge èpic, un prototipus literari fantàstic. Aquesta és la gran troballa de la història, pense, mentre mire les notes de lectura i llegesc alguns fragments subratllats. Alguns d’aquells passatges que tant m’han impressionat, com la descripció de les maresmes congelades, i com els guerrillers han de trencar el gel amb una destral per a poder avançar amb la barca. I xipollejant entre el fang i les canyes, el feixuc cos d’aquella camperola, vestida de negre, amb un mocador al cap, llançant improperis. L’Agnese gran i grandiosa, “estacant-se fins al garró”.
Cau la vesprada i en un mas veí petardeja una traca. Els nuvis han arribat i la música de xaranga s’estén pel tarongerar. Pense en quantes possibles Agnese hi pot haver entre aquells convidats, la majoria d’elles vingudes dels pobles dels voltants. Ningú no sap quina batalla l’espera l’endemà. Ni quin bàndol triarà arribada l’hora de ser.
