L’artista irlandès Sean Scully ha anunciat al Financial Times que deixa el seu estudi de Barcelona perquè a les reunions la gent “hi parla completament en català, com dient «fote’t»” i perquè a l’escola demanaven al seu fill que aprengués l’idioma del país. Ara diu que marxa a la ciutat d’Ais de Provença, pàtria del gran pintor de la mediterraneïtat Paul Cézanne, localitat tranquil·la, pulcra, elegant, amable i lluminosa.
Ha tardat prou a arribar a les conclusions que l’han portat a fer les maletes. Va fixar aquí una de les seves residències –en té més a Munic i Nova York- l’any 1994 i no ha estat fins 27 anys després que se li ha fet molesta la realitat autòctona. Sorprèn que en Sean, persona que pressuposem culta i refinada en tant que és un pintor reconegut, no pugui entendre que la resta d’éssers humans no són figurants que han vingut a complaure’l i a fer-li la vida més fàcil. T’has de creure molt el centre del món per pensar que els altres parlen la seva llengua per donar-te pel sac en comptes de veure-ho com un acte tan natural com l’ús que tu fas de l’anglès. Deus pensar-te que ets l’hòstia quan esperes que un centre educatiu ho refaci tot de dalt a baix per adaptar-se als teus gustos i preferències.
Sempre hem tingut turistes que venen amb uns clixés al cap, amb una idea errònia del que es trobaran aquí. Bous, flamenc, gent parlant només en castellà i barrets de mexicà és el que esperen. Hi ha tot una indústria dedicada a no defraudar-los, a passejar-los per “tablaos” de cartró pedra, a vendre’ls souvenirs tronats i oferir-los menús de gasòfia pretesament típica a preu d’or. Aquelles paelles covades que veus a les terrasses de la Rambla. En Sean, tot i haver estudiat a la Universitat de Harvard, no dista tant d’aquests guiris de cremada solar i sangria de litre. Necessitava que l’enganyéssim, creant una realitat paral·lela impostada que fos del seu gust, i ara l’hem decebut.
Moncofa, Plana Baixa, País Valencià. Mentre esclatava la polèmica per les declaracions de Sean Scully, uns desaprensius madrilenys interrompien un espectacle de la Festa Major al crit de “en castellano, que estamos en España!”, sense adonar-se gaire de la incongruència de la seva proclama perquè segons aquesta lògica n’hi ha molts que no som pas espanyols. No sé què n’hauria pensat el reputat artista si ho hagués presenciat. La seva faceta de creador potser l’hauria dut a empatitzar amb els actors, escridassats per quatre intolerants incultes, la mena de turba descerebrada que ha fet possible tots els totalitarismes i altres atrocitats. Qui sap si, per contra, s’hauria afegit a la cridòria bàrbara exigint que el guió s’adaptés a les seves capacitats lingüístiques.
Bon vent, Sean. A Ais de Provença no hauràs de patir gaire per l’occità, que tot just encara es manté en la retolació d’alguns carrers, però espero que vagis bé de francès perquè sinó hauràs de marxar-ne amb la cua entre les cames. Ja t’informo ara, sense ser cap expert en el tema, que a l’escola també hi imposaran una llengua que no és la de casa teva. Abans de comprar-hi un piset i de llogar-hi un estudi truca a l’ajuntament, encara que sigui a l’oficina de turisme. Pregunta pel menjar típic, no fos cas que cuinin plats que et disgustin, que és una cosa molt fotuda, i aclareix bé quin temps sol fer-hi, que no passis massa calor ni massa fred. Quan vagis a la plaça dels Cardadors mira bé el Tripadvisor, que en un dels seus racons hi vaig tenir la pitjor experiència gastronòmica de la meva vida, no sigui que amb el disgust hagis de pagar una altra mudança.
Són tot consells d’algú que no et desitja cap mal, sinó que intenta comprendre com una persona feta i dreta, amb el cap ben moblat i profundes inquietuds culturals, és capaç d’estampar en un diari de prestigi internacional un seguit de frases com aquelles. Bon viatge i recorda sempre amb humilitat que les teves expectatives són el teu problema, que en la vida dels altres tampoc ets tan important com perquè es confabulin per fotre’t.
