Aquest agost ha fet cinc-cents anys de la conquesta i destrucció de la ciutat de Tenochtitlan per Hernán Cortés. Era, en aquells moments, la capital dels mexiques i una de les grans ciutats del món, amb una població potser com la de Constantinoble. La commemoració d’aquell fet ha portat un molt considerable safareig polític i mediàtic, a Mèxic i a Espanya. El president mexicà López Obrador ha demanant perdó —i ha exigit a Espanya que en demanés— pels efectes devastadors de la conquista i per la destrucció que va comportar. En resposta, una part de l’opinió publicada i del discurs polític des d’Espanya s’ha indignat amb López Obrador, ha tornat a dir que no s’ha de demanar perdó per res, que la conquesta va ser una gran gesta militar amb efectes benèfics civilitzatoris i evangelitzadors, i que d’aquell encontre de civilitzacions en va sortir una realitat robusta de present que seria la hispanitat, amb Espanya com a llum i guia. En qualsevol cas, se n’ha parlat molt i amb passió.
D’aquí gairebé sis anys, serà també el 500è aniversari d’un fet històric que té grans semblances amb aquest. Però del que, ja ho veuran, no se’n parlarà gaire, probablement gens. Els 500 anys del sacco de Roma, l’entrada a sang i foc a la ciutat dels Papes de les tropes de Carles V. Les semblances són moltes. La primera, la cronològica: és pràcticament en el mateix moment. La segona, els protagonistes: entren a Tenochtitlan i a Roma les tropes del mateix emperador Carles V d’Espanya. No són estrictament tropes espanyoles en cap dels dos casos: en un estan barrejades amb molts pobles indígenes enemics dels mexiques i en l’altra hi ha tropes alemanyes. Però en tots dos casos sota comandament espanyol. Son dues ciutats brillants i significatives: més gran Tenochtitlan, però molt important políticament i culturalment la seu pontifícia. I tots dos fets són una entrada a sang i foc a una ciutat, saquejant-ho tot, matant indiscriminadament, destruint tot el que troben. I en tots dos casos, la destrucció de la ciutat posa fi a una èpica: a l’Imperi mexica o al renaixement romà. Dos fets, per tant, semblants. Però d’un se n’ha parlat força i de l’altre no se’n parlarà gens, suposo.
Ja se sap que tota commemoració d’un fet del passat és en realitat un acte polític de present. No commemorem allò que va ser important en el seu moment, sinó allò que creiem que ens convé políticament commemorar ara, en una lògica de present. I, en general, les societats commemoren allò del passat que els sembla fundacional, significatiu i del que creuen que en poden estar orgullosos. Per exemple, Espanya ha passat de puntetes sobre el centenari del desastre d’Annual —clau per entendre la història espanyola del segle XX, des de la caiguda de la monarquia fins al cop d’estat dels generals africanistes que desemboca en la Guerra Civil—, perquè és una derrota i el recordatori d’un episodi i d’un període colonial del qual Espanya no es pot sentir orgullosa des de cap punt de vista. En general, haver destruït una ciutat a sang i foc no és un episodi del qual els destructors es puguin sentir orgullosos. En tot cas, ho fan els hereus dels destruïts, com un homenatge a allò que va ser anihilat. No és estrany que Espanya no tingui cap interès a recordar el sacco de Roma, salvatge i cruel, i que a hores d’ara no en tingui ningú. De la mateixa manera que en la historiografia catalana no té gaire lloc el sacco de Prato per part de Ramon Folch de Cardona, una altra salvatjada monumental, de la qual va fer 500 anys el 2012. Van ser fets molt rellevants en el seu moment, d’una gran transcendència. Pertanyen tots a la lògica, terrible i infame, del seu temps. Però no són fets que tinguin una reivindicació còmoda en el present. I, en aquest cas, és complicat fer-los compatibles dins d’un únic relat: com explicar la destrucció de Tenochtitlan en nom de defensa de la religió catòlica, si en el mateix moment les mateixes tropes estaven a punt de destruir la ciutat dels Papes, profanant esglésies i torturant cardenals?
Per tant, l’estrany no és que Espanya passi de puntetes per la commemoració del sacco de Roma. És que tregui pit per la destrucció de Tenochtitlan. Que en mantingui un relat orgullós i reivindicatiu. Certament, no és igual Mèxic que Roma. El sacco de Roma no aprofita per a cap discurs de present. La conquesta de Tenochtitlan s’insereix en una reivindicació i una defensa d’un projecte colonial uniformitzador en termes de cultural, llengua i religió, de control econòmic d’un territori, de supremacisme, que si es reivindica des del present deu ser perquè algú considera que encara és vigent, necessari i oportú en el present. I això és el més inquietant.
