Als Jocs Olímpics de Tòquio la Laia Palau s’ha convertit en la jugadora de bàsquet més veterana de la història en disputar una cita olímpica. L’eliminació primerenca de la selecció espanyola li ha donat un comiat aigualit. A punt de fer 42 anys, deixa la selecció que ha capitanejat en la seva època d’or però encara jugarà un any més a l’Spar Girona. Només una personalitat tan marcada pot reaccionar com ho va fer el dia que van caure eliminades. A diferència del que va fer el dia abans Pau Gasol, que havia anunciat l’adeu a la selecció, Laia Palau va decidir girar els focus: va dir que preferia no parlar-ne aleshores, que era dia d’estar amb les companyes, perquè “en la derrota també es construeix”. El gest em va cridar l’atenció per inaudit.
Després dues altres jugadores catalanes han denunciat haver patit maltractament psicològic per part de l’entrenador de la selecció de bàsquet, també de l’època daurada, Lucas Mondelo. I aquest sol fet també em sembla rellevant: dues esportistes d’elit alçant la veu contra un tracte que consideren indigne i impropi de l’elit. La qüestió se m’agermana amb una altra notícia que es va despatxar de puntetes. Les futbolistes del Barça campió d’Europa van elevar a la directiva el descontentament per la relació deteriorada amb l’entrenador i van forçar-ne el relleu. Una cosa que demostra que tan important és guanyar com la manera com es guanya. I segurament això és el que, des que Bartomeu va fer anar el Barça com un ànec sense cap, s’havia obviat a l’equip masculí de futbol: van deixar de recordar com era que s’havia arribat a guanyar i només van saber enfitar-se d’estrelles i aparador (la idea cruyffista la manllevo d’una entrevista al sempre lúcid Ramon Besa a Vilaweb).
Arreplego les tres estampes d’esport femení i les poso al costat de la marxa de Messi del Barça i del tractament mediàtic que ha rebut. Les tres estampes ensenyen altres maneres de fer i d’explicar, altres vies de trobar matisos en l’esport de competició, tan donat a esborrar-los a partir de la derrota o la victòria. Igual que la guerra. Per a tots els enamorats del Barça i del futbol, la marxa de Messi al PSG ha estat un xoc. Durant anys, el millor futbolista del món i possiblement de la història ens vetllava el son per imaginar jugades impossibles. Però, passat el xoc i les teories conspiranoiques, podem mirar d’entendre què ha passat? Sobta una reacció mediàtica tan propera a l’infantilisme galopant. A la roda de premsa d’un Laporta que ha triat fer de dirigent sensat i de comunicador sòlid, alguns periodistes, com infantons desprotegits, li van preguntar fins a tres vegades si encara seria possible que Messi es quedés al Barça. Com si imploressin el tòpic de la jugada mestra del procés. Com si neguessin una realitat biològica a la qual l’extraterrestre Messi tampoc escapa: té 34 anys, un dia o altre s’ha de retirar i la ruïna econòmica del club ha precipitat i avançat un parell d’anys el seu final al Barça. Un final tan tristoi com es vulgui, però encara ho és més un club més pelat que una rata.
Algunes televisions s’han afartat de fer directes amb Messi sortint de l’aeroport, catifes vermelles i hooligans desbocats. Trobo que era l’ocasió per explicar el negoci turbocapitalista cru que és el futbol, els números devastadors d’un club atrapat en la seva trampa de gestió paupèrrima, el paper tèrbol dels clubs-estat-família abonats al petrodòlar... També era l’ocasió per parlar d’on surt el mannà del PSG, el club més odiat de França, i com la lliga francesa és la menor de les lligues europees centrals. No calia passar per informació tants gemecs i embadaliments babaus davant l’àlbum de cromos, com quan teníem deu anys. La marxa de Messi a una lliga tova i a un equip reclutat a base de sous estratosfèrics que pocs poden pagar és símbol d’una altra cosa: el triomf d’una nova era del futbol bombolla que se sosté sobre estats petroli, fons d’inversió i voltors impunes a tot. Tot el nou mil·lenni ha estat una carrera boja cap aquí —Madrid i Barça hi han sucat pa—, amb el colofó d’un Mundial a Qatar i patrocinis a mig món i un estol de consentits essencialitzats per Neymar. No és temps per a romàntics, però els partits encara els juguen onze jugadors i no un ni dos, i els ordena un entrenador. Si no, mirem qui ha guanyat les últimes Champions i com.
Amb Messi, l’onada mediàtica s’ha arrapat a tics antiquats, de fer de fans acrítics en lloc d’explicar la complexitat del futbol d’avui. Qui sap si l’esport femení enceta una altra era diferent, en una altra direcció, i si se li obriran els espais idonis per explicar-se. Mentrestant, hi ha el gest de Piqué —i dels altres capitans— d’abaixar-se el sou per ajudar el club a inscriure a jugadors —que no deixa de ser el súmmum d’estar pelat. A partir d’aquest gest s’edificarà el nou Barça. I la pilota roda i ens fa saber que, malgrat tot, el futbol continua sent un esport d’equip.
