En un passatge d’El retrat de Dorian Gray, l’escriptor irlandès Oscar Wilde fa declarar a un àcid Lord Henry que “el pecat original del nostre món és que la humanitat s’ho pren tot massa seriosament. Si l’home de les cavernes hagués sabut riure, el curs de la història hauria canviat”. En efecte, un dels símptomes més clars de qualsevol règim dictatorial o totalitari és la manca de sentit de l’humor. La ironia, la comicitat, la paròdia o el sarcasme no encaixen dins de sistemes rígids perquè, com canta en Quimi Portet, “l’humor és l’anarquia que triomfa per uns breus instants”. Durant uns segons, riem perquè mentalment ho hem capgirat tot i observat la realitat amb uns altres ulls, fet que ens la fa qüestionar, una pràctica que, evidentment, el totalitarisme no es pot permetre perquè implica esquinçar la rigiditat que el sosté.
Desconec si l’ara ja exregidora de la CUP de Navarcles, Ylènia Morros, abans de gosar d’interrompre el monòleg que l’Albert Boira oferia a un escenari del municipi, era conscient o no de les capacitats transformadores de la causticitat, que, com molt bé ha manifestat recentment el partit de govern majoritari del consistori –Ara Navarcles– "és una de les millors eines per donar llum a injustícies i discriminacions". Morros, però, va considerar que Boira havia fet “algunes bromes de caràcter sexual que no són adients”, raó suficient per interrompre un espectacle, demanar el micròfon a l’artista i fotre el respectiu sermó al públic present.
Caurem en l’error si pensem que una flor no fa estiu i que la dimissió immediata de Morros ja ha saldat l’afer. Malauradament l’actitud de la cupaire del Bages no és pas una excepció entre la nostra classe dirigent. La rigiditat –és a dir, la incapacitat de copsar la realitat amb la dosi indispensable de flexibilitat que la mateixa vida imposa– és una de les característiques dels temps actuals que més m’amoïna, perquè no és exclusiva de les dictadures. Hi ha Estats i països rígids –també molts d’aquells que s’autoproclamen democràtics–, i, evidentment, hi ha individus i col·lectius rígids –tant a la dreta com a l’esquerra, passant pel centre–. De fet, més aviat, ho veig com les nines russes: vivim envoltats d’individus psicorígids de major o menor grau que, si en són gaires, procuren d’agrupar-se en associacions, sindicats, o partits ideològicament rígids, que, alhora, si són capaços d’esdevenir prou nombrosos, tard o d’hora provaran de bastir institucions, ajuntaments, governs o països tant o més rígids que ells –probablement més, de fet, perquè la suma de les rigiditats d’uns i d’altres encara ho fa tot més tancat, més endogàmic, més asfixiant–.
Per contra, no em costaria gaire d’afirmar que la rigiditat sí que és un invent artificial exclusiu dels humans. En general –i aquest “en general” és una prova més de l’intent que pretenc de no dictar, tampoc jo, cap sentència ferma i inamovible– la natura tendeix a ser transigent, elàstica i mal·leable; mentre els Homo sapiens sapiens, potser d’ençà de Plató i Aristòtil, i agreujats pel cartesianisme del XVII, en els darrers mil·lennis ens hem decantat, poc o molt, a l’estructura binària, la classificació inequívoca i, en definitiva, el maniqueisme avui encara imperant a casa nostra de “bons i dolents”, “el cel i la Terra”, “els vius i els morts”, etc. Morros hauria de saber més que ningú que, durant segles, per exemple, ens hem entestat a diferenciar entre homes i dones de manera taxativa, mentre la realitat és que cada any la natura fa néixer un petit nombre d’individus intersex, amb característiques físiques de tots dos sexes que, per tant, no s’ajusten amb les classificacions de pa sucat amb oli que havíem previst. Per poc representatiu que algú vulgui que sigui el percentatge d’intersex que neixen al món –sobre això també hi ha debat–, el fet mateix que passi, el fet mateix que existeixi de manera espontània, demostra, un cop més, que la natura no és pas feta de blancs i negres, sinó probablement de realitats molt més graduals i progressives. Som nosaltres, en tot cas, que fins ara hem necessitat veure-la així, probablement per no aclaparar-nos.
Per això soc dels qui creu que un excés de rigiditat no només és perillós pel fet que impedeix qualsevol engruna de canvi, sinó perquè, a més, d’una manera o altra, va contra la nostra natura. Quan no ens permetem ni una certa ductilitat, ens allunyem poc o molt de la nostra essència i de l’entorn on vivim. Òbviament, com va dir Paracels, "dosis sola facit venenum" i, per tant, no hauríem de caure tampoc en el relativisme absolut: és, com sempre, l’art de trobar l’equilibri.
Qui sap si en la recerca d’aquest equilibri, poc després de dimitir, Morros va declarar que “la gent necessitava un cap de turc per queixar-se de la CUP i del que representem i m’ha tocat a mi”. Té gràcia que algú que es permet d’alliçonar amb tanta vehemència sobre el llenguatge políticament correcte, inclusiu, no sexista, àdhuc sobre el que es pot dir i el que no en una dramatúrgia, empri una expressió tan gentil, considerada i poc xenòfoba envers el poble turc, la mateixa setmana que els talibans afganesos accedeixen al poder per la força de les armes. Ironies de la vida, al capdavall deu ser que fins els més rígids de la CUP no acaben de perdre mai del tot el sentit de l’humor. Encara que sigui d’allò més fi i en realitat sembli que estiguin de Morros. Amén.
