L’actual enrenou —no arriba pas a debat seriós— sobre l’aeroport de Barcelona-el Prat, batejat “Josep Tarradellas” pel Govern espanyol, és una completa i perfecta il·lustració de la situació que viu el país. Conté tots els elements que caracteritzen l’actual i, de fet, la sempiterna relació entre l’Estat espanyol i Catalunya. Ara, però, en els termes precisos d’aquest neoautonomisme rendit o, com n’ha dit Joan Vall Clara a El Punt Avui amb encertada mala bava, emmascarat d’“independència per la contemplació”.
Per començar, hi ha la gens innocent atribució de nom que el Govern espanyol va decidir posar a l’aeroport en Consell de Ministres a Barcelona, el 21 de desembre de 2018. I ja sabem, des del Gènesi, que el dret a posar nom a les coses és el primer gest d’autoritat imaginable. Es demanava la gestió, i t’imposen el nom: tot clar. Una decisió unilateral —és el seu estil habitual— presa amb el record viu de l’1-O i l’aplicació del 155, i que alhora servia per reafirmar la vigència del règim del 78. Això sí, amb l’afegitó de l’escarni d’imposar el nom d’un president de la Generalitat vint-i-tres anys a l’exili —però després acomodat al règim monàrquic—, mentre ara n’hi tenim un altre just per haver-s’hi rebel·lat. No sé si en el moment que van prendre la decisió aquí es va ser prou conscient de la vilesa i d’un gest que ja avançava tota l’estratègia posterior a l’1-O: forçar la rendició de l’independentisme humiliant el país.
Tampoc no tinc cap dubte que AENA, amb la proposta d’inversió de 1.700 milions per ampliar l’aeroport sobre una zona protegida, sabia que provocaria un debat intern que, aquest sí, dividiria les forces polítiques catalanes i el país sencer entre ecologistes proteccionistes, els que volen un país capaç d’atraure una economia avançada i, encara, amb les forces més poderoses i reaccionàries —aquells que senten “1.700 milions” i ja fan salivera— amb interessos econòmics a curt termini i sense visió de país global i de futur. Una inversió pensada a llarg termini i que no cal ser profeta per saber que generaria una confrontació interna al servei de, primer, tenir-nos enfrontats durant anys i, després, que no tan sols endarrerirà qualsevol decisió sinó que mai no s’arribarà a fer la inversió. La maniobra del Govern català de simular un “acord” amb Aena el dia que es reunia la Comissió Bilateral, en no haver-hi cap paper escrit ni cap decisió precisa més enllà d’una vaga i improvisada proposta de cara a la galeria de connexió ferroviària entre els aeroports Reus-Barcelona-Girona, demostra que tot plegat no va passar d’un dòcil i vergonyant vistiplau davant qui té la bossa que fa sonar Barcelona.
Per si no hagués quedat prou clar —ja se sap que d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol—, el dilluns 9 d’agost l’inefable José Zaragoza feia saber que la proposta d’ampliació de l’aeroport era una argúcia pensada per canviar “el relat de la discussió sobre què passa a Catalunya” i que seguia una línia de treball per fer “abandonar els deu anys de procés”. I insistia que “el problema és entre catalans”. I, com si s’haguessin posat d’acord, el mateix dia l’alcaldessa Ada Colau publicava un article a El País —on, i en quina llengua, si no— per carregar contra la possible ampliació, per posar en risc la zona protegida, per l’hipotètic increment de passatgers, per les emissions de CO2 i, en definitiva, perquè segons ella Aena —dirigida pel seu soci de govern!— practica el “negacionisme climàtic” que el convertia en un “depredador insostenible”. I, ara, ja podem imaginar el “diàleg entre catalans” que proposa Zaragoza per resoldre el desafiament.
Però les circumstàncies que descriuen la proposta de l’aeroport de Barcelona no acaben aquí. Primer, perquè també és una bomba de rellotgeria tant a l’interior del Govern com a dins d’uns partits de govern que no tenen un projecte de país definit i, per tant, que es veuen guiats per una opinió pública irritada i desafiant. Segonament, perquè l’oposició al Govern d’Espanya ja ha recorregut a la cançoneta del xantatge i dels suposats privilegis que sempre dona bons rendiments econòmics i electorals. I, finalment, perquè segons s’ha informat, la inversió dels 1.700 milions aquí suggereix que la que haurà d’acompanyar la tan cobejada instal·lació de la gran fàbrica de bateries per a automòbils —aquesta sí segura, ràpida, estratègica i de consens, sense que comporti cap discussió política i ideològica—, s’haurà de fer en una altra banda, per compensar.
Vet aquí, doncs, tots els elements que caracteritzen la infame invocació de Pedro Sánchez al “som on som” de Miquel Martí i Pol, la “concòrdia” espanyola entesa com a humiliació de l’independentisme, i la resposta catalana —perdoneu la tergiversació— que cada dia s’acosta més a un “tot està per fer... i res sembla possible”.
