Poques coses m’agraden tant com viatjar en tren.
Em fascina el brogit de les grans estacions, també quan a l’estiu s’omplen amb els crits d’alegria de les bandades urbanes que anem a la platja. Els vagons engoleixen la gernació que espera a les andanes amb impaciència i la van abocant als pobles del Maresme i el Garraf. Cossos untats de cremes protectores amb ganes de capbussar-se. “L’aigua és transparent!”, cridem exultants quan ens hi atansem.
Al capvespre, els trens retornen a la gran ciutat els cossos ara plens de sol i de sal. Els crits d’alegria del matí s’han fet fonedissos. Es respira cansament feliç. Els més menuts s’adormen als braços de mares i pares. El tren cada vegada va més ple, en algunes estacions hi ha passatgers que es queden a les andanes perquè ja no sabem com comprimir-nos més dins del vagó. Cartells enganxats a les finestres ens recorden la clau per evitar la propagació de la Covid: netejar-nos les mans, portar mascareta i distància entre desconeguts.
Per oblidar-nos de l’aixella de la veïna que s’aferra a la barra per no caure i que tenim a mig pam del nostre nas, xafardegem les xarxes socials. Descobrim estupefactes que, amb traïdoria i “agostitat”, el govern independentista ha pactat amb el govern més progressista de la història ampliar l’aeroport del Prat. L’Associació per a la Promoció del Transport Públic avisa que els 1.700 milions d’euros previstos per acollir encara més avions i turistes permetrien resoldre bona part de les mancances de la xarxa de Rodalies i regionals de Catalunya.
Ja arribem a la nostra destinació. Baixem a l’andana de la gran estació de la ciutat. Tot i haver de continuar portant la mascareta, omplim feliços els pulmons d’un aire deslliurat de la densitat humana del vagó. Ens creuem amb dones i homes de posat seriós que no carretegen tovalloles, ulleres de submergir-se ni túpers amb les restes que han quedat del dinar, sinó maletes de rodes amb què s’enfilen als trens de gran velocitat. Uns trens on no cal competir per seure i on sí que és possible mantenir la distància prescriptiva en temps de pandèmia.
D’aquí a poc jo també gaudiré d’un tren que, sense ser d’alta velocitat, té seients lliures per a tothom que hi puja. Després d’uns dies recorrent Occitània en cotxe amb amics, ens deixen a una amiga i a mi a Perpinyà per postposar algun dia més la tornada a Barcelona. Em fascina l’estructura de ferro de l’estació de la capital del Rosselló. Poques n’hi ha de tan boniques als Països Catalans, amb el permís de la de França a Barcelona i la del Nord a València. A les xarxes m’avisen que també he d’afegir Portbou. És la tarda i el tren travessa rabent les vinyes. Anem descobrint els pobles de la costa vermella i ens aturem a la preciosa Cotlliure. És un bullici de turistes que es fan selfies, compren pots d’anxoves amb la bandereta catalana, s’emproven vestits i sopen a les terrasses on ens és impossible trobar la carta en català. Nosaltres no ens quedem enrere. Participem de la postal en què hem convertit aquest i tants altres pobles de les nostres costes. Un punt de mala consciència ens travessa la ment, però el bandegem ràpidament.
L’endemà tornem a pujar al tren. Sento un cuquet d’emoció quan ens apropem a la frontera per les ganes de corroborar el que m’han assegurat sobre l’estació de Portbou.
El comboi s’atura a l’estació d’abans, Cervera. Apareix un grup de policies que ens demanen la identificació a les poquíssimes persones que som al vagó. Ensenyem el carnet d’identitat despreocupades. Darrere nostre un noi negre mostra la seva documentació italiana, però no convenç els policies i el fan baixar a l’andana. Preguntem què passa. Mirades amenaçadores perquè callem. Els policies marxen. Anem a parlar amb el noi. Ell ens mira desconcertat des de fora, nosaltres des de dins del vagó. Ens explica que se li han emportat la documentació per comprovar si està en regla. I que també li han agafat el telèfon mòbil. Al cap de poc sona el xiulet, les portes es tanquen i el tren es posa en marxa. I nosaltres ens preguntem amb impotència què hauríem pogut fer per ajudar-lo.
La següent parada és Portbou, la nostra destinació per a avui. I efectivament l’he d’anotar a la llista. Quedo embadalida contemplant l’estructura de ferro. I també les vies i més vies per a trens de mercaderies que la fi de les fronteres internes de la Unió Europea va deixar obsoletes. I recordo el noi que s’ha quedat a Cervera, com s’anava fent petit en una andana desolada, amb el sol caient a plom. Bloquejat a una frontera interna de l’Europa noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Poques coses m’agraden tant com viatjar en tren. Només demanaria un xic menys de fronteres i un poc més d’espai als vagons per al bestiar que anem a la platja. Ei, si pot ser.
