Post-cultura banal i màrquetig: la lectura és una altra cosa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si no es veu, si no rutlla, no existeix. Si no parlen de tu, si no eres a les xarxes, no existeixes. I el soroll ambiental és ensordidor. La publicitat i el màrqueting estan concebuts perquè algunes propostes puguen emergir del magma i fer-se visibles. Ens agradarà més o menys, però funciona així. Ser creatiu i cridaner, llavors, no sols és lícit: és imprescindible. El problema sorgeix quan les iniciatives públiques entren en el joc i tracten d’emprar procediments «imaginatius» amb diners públics.

El principal pecat de la campanya de foment de la lectura encarregat per l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) a l’empresa publicitària de Risto Mejide, Aftershare, no és la relació prèvia amb Jaume Collboni, responsable de l’àrea de Cultura que va encarregar al showman i empresari la seua campanya electoral. Tot i que d’això també s’hauria de parlar. Com d’unes altres qüestions que trobareu resumides en un comunicat conjunt (que trobareu enllaçat ací) de diverses organitzacions d’escriptors. M’atreviria a dir que ni les faltes d’ortografia ni la collonada d’enviar llibres a Donald Trump tampoc no són el pitjor d’aquesta història, tot i que açò darrer revela un sentiment de superioritat intel·lectual que explica al seu torn perquè la gent vota opcions com aquella: Us imagineu la reacció en Idaho si s’acabaren d’assabentar d’això?

El pecat original rau en haver fet un edifici començant pel sostre, en confondre els termes, en creure que una campanya cridanera que continga la paraula «llibre», com a abstracció, serveix d’alguna cosa, si és que l’objecte de la iniciativa és, veritablement, fer lectors. Perquè fer lectors és un altre tema.

Es fan lectors escrivint i editant millor, fent bons llibres, augmentant el nivell d’autoexigència dels escriptors i les editorials. Donant qualitat en tots els segments, des de la petita editorial que llança rareses i alta literatura fins als grans conglomerats que cerquen les vendes: una joia literària pot fer lectors, però també un best-seller de qualitat. Hi ha tants lectors com persones. Disparar a tort i dret, publicar per publicar, és una resposta errònia, fins i tot des d’un punt de vista empresarial. I la política de subvencions no hauria de fomentar la sobreproducció, ben al contrari: en comptes d’ajudes a llibres que no llegirà ningú, millor dedicar-los a donar suport als creadors, a la internacionalització dels millors escriptors i escriptores i als llibres que ja sabem que són bons. A traducció i promoció.

Es fan lectors amb docents responsables que, al seu torn, siguen bons lectors, exigents i rigorosos amb les lectures que fan arribar als alumnes. Perquè el primer nivell de prescripció és fonamental. Es fan lectors amb bons llibreters i bibliotecaris, amb pares que agafen llibres, que els tenen a casa, visibles, que els llegeixen, els valoren i els regalen. Si l’escola i les llars no posen la llavor, no hi ha res a fer. Algú hauria d’explicar, més enllà dels tòpics abstractes sobre la llibertat i les ments obertes, que la lectura ens fa persones més competents, més riques expressivament, més preparades per a l’adquisició de llengües. La cultura va darrere de tot això.

Es fan lectors guanyant espais i visibilitat, escurçant la distància quantitativa i qualitativa entre la informació cultural i esportiva. En mitjans públics i privats. Amb formats atractius, que presenten els llibres com un objecte proper, no com una relíquia avorrida. Fomentant que els creadors xafen els centres educatius i les llibreries, els clubs de lectura. Compensant el desequilibri entre els autors mediàtics, els que són a les tertúlies i les tribunes de premsa, amb la resta. Tot i que els mediàtics també tenen el seu paper: fan vendre llibres, fan indústria. A mi, personalment, la llista dels llibres més venuts pel Sant Jordi no m’estimula, tret d’alguna excepció, no me’ls compraria. Mitjans com EL TEMPS apostem per una altra cosa, però aquell no és el debat: sempre hi haurà grans i petites editorials, literatura selecta i de consum, autors majoritaris i minoritaris. Sempre hi haurà Catarres i Pau Vallvé, per emprar un símil musical. I el dia que algun dels minoritaris comença a vendre a cabassos el posem sota sospita. Tot és vell i recurrent. La qüestió és que continuen venent-se llibres tot l’any. Que hi haja un contínuum, no dies concrets de pirotècnia concentrada. Podríem continuar. El que costa de creure és que una campanya com la de Barcelona, un exemple de post-cultura banal, faça llegir un sol llibre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.