Vora la bassa llegesc Salvatierra, una novel·la de Pedro Mairal. Un parot fa passades, amb l’elegància infinita del superdotat. Vola com si el batec de les seues ales tinguera algun tipus de propulsió atòmica; sols se sent el seu frec contra el vent. En l’aigua beuen algunes vespes, i la seua ombra s’allargassa en les ondulacions. De vegades, empren la vora d’una fulla de parra o d’heura, que el vent ha transportat fins a l’aigua: d’aquesta manera l’aterratge és més segur, i no corren tant de risc. Però sovint arreplegue amb el salabre alguna vespa ofegada, que les notonectes han espletat, xuclant-li la panxa.
M’agrada tot el que escriu Mairal, un autor argentí d’idioma extraordinàriament ric i local. Va nàixer a Buenos Aires, l’any 1970, i aquell lloc ha conformat la seua narrativa. Mentre el matí avança, pense en això, amb el llibre a les mans, que vaig llegir d’una tirada, i que ara estic rellegint a poc a poc, per tal de preparar aquest text. Rellegir té l’avantatge de poder espigolar amb tranquil·litat i, fins i tot, de poder detenir-te en els detalls, i buscar a la web que és un surubí, un peix que pesca un dels personatges de Salvatierra. En alguns aspectes recorda un peix gat, amb bigots llargs, i amb una boca immensa: veig fotografies d’alguns pescadors somrients i cofois amb peixos de més setanta quilograms. Fins i tot participe en una mena d’enquesta on-line, sobre com caça el surubí, sense tenir ni idea, és clar, però tan sols per conèixer la resposta concreta.
I mentre veig fotografies de surubís, un peix lletjot però que fa la delícia dels pescadors esportius, pense en com el riu és una mena d’eix vertebrador de les novel·les de Mairal, i en concret el riu Uruguai, que separa Argentina d’aquest país veí. En la novel·la La uruguaya, el protagonista travessa el riu a la recerca de noves emocions (sexe, per ser més precisos), i el riu és una mena d’element que separa dues realitats, dos mons irreconciliables. El “buquebus” el transporta a Montevideo, on l’espera la uruguaiana. També el riu apareix en Una noche con Sabrina Love, que s’inicia amb una gran inundació. A l’inici d’un capítol podem llegir: “La ballena había quedado varada en la copa del ombú cuando bajaron las aguas (...) era un inmenso bagre, no una ballena pero mejor no decir nada”. Busque en el cercador què és una bagra, i veig que és com el nostre peix gat i que “algunes espècies poden assolir els 2,7 m de llargària total i els 293 kg de pes”. I, aleshores, entreveig l’escena de l’ombú i el peixot immens, amb mostatxos com a cordes mòrbides, i com la gent pujava per una escala, segons explica tot seguit Mairal, per tal de donar una ullada “a la balena”.
El riu de Mairal és un doll de vida i energia, de naturalesa salvatge, de xafogor angoixant, d’humanitat espessa, de mosques i mosquits. Els personatges lligats al riu són potser els més brillants. Salvatierra, el pintor sobre el qual tracta la novel·la homònima, pinta el riu i les seues persones, en un llenç que ocupa quasi quatre quilòmetres de llarg. En aquella pintura laberíntica, una mena d’emakimono, el pintor consigna la seua vida, que s’inicia amb les aigües del riu, i finalitza de nou amb el riu, unint-se el principi i el final, en una imatge d’una poderosa força poètica.
Pense en tot açò, mentre una cigala ha començat a projectar al cosmos el seu cant estrident i frenètic. M’agraden els llibres de Mairal, amb personatges esmaperduts entre els seus dubtes irresolubles. I com de fons sempre hi és el riu, imponent, misteriós, d’aigües tèrboles, de corrents impossibles. Una mena de metàfora de la vida dels seus protagonistes, que s’enfronten al més inaferrable de l’existència.
