Rius de tinta, és el que està generant el projecte de llei de memòria democràtica (per parlar del franquisme?) que el Gobierno espanyol ja no només impulsa sinó que principalment promociona aquestes setmanes en un intent fallit d'amagar quelcom més que una arbitrarietat manifesta. Ens cal denunciar i derogar la impunitat dels botxins.
No només sento indignació, sinó també vergonya en constatar que el socialisme espanyol (ja no goso dir-n'hi progressisme), en sintonia i amb l'acompanyament dels autoanomenats “hereus del 15-M”, llença tones de ciment armat o de calç viva damunt les ferides mai tancades de la Guerra Civil i de la repressió feixista-franquista del cop d'estat de 1936. És davant aquesta operació de maquillatge fallit que em permeto de compartir allò que crec més necessari que mai per restituir la dignitat de les víctimes i dignificar els espais de memòria, encara en molts casos no recuperats ni museïtzats, que ens recorden les conseqüències de l'odi i la barbàrie.
Caldria una esmena a la totalitat, consensuada i sòlidament argumentada, que posi en evidència la inutilitat d'aquesta llei covarda i tardana que en cap cas blinda el dret a la justícia i a la reparació de les víctimes i els seus familiars. Això d'entrada, tot i que no només, perquè la llei també recull altres aspectes ben discutibles, com poden ser la recentralització, el reconeixement massa vague de la persecució de les cultures nacionals i el deure de l'Estat espanyol de reparar els efectes de dècades d'obscurantisme en relació a les ferides de la Guerra Civil i el franquisme. Una reparació que s'hauria de traduir en l'articulació de polítiques noves, d'alta volada i de llarg recorregut que en cap cas s'assimilin als pedaços del passat i que garanteixin una compensació autèntica i real a les víctimes i als seus familiars.
I és que la qüestió clama al cel. Ens cal una llei que, per una banda, faciliti el judici als responsables dels crims contra la humanitat ocorreguts fins l'any 1978 i que declari com a imprescindible el dret de les víctimes a recuperar el béns que van ser-los confiscats. De fet, sobre aquesta qüestió us en voldré parlar amb major detall en escrits futurs atès que hi ha, per exemple, un munt d'ateneus als Països Catalans que encara malden per recuperar la titularitat que els va ser usurpada com a conseqüència de l'espoli franquista. De fet, la confiscació de béns per motius polítics o ideològics ha estat una constant en el cas espanyol, i ens cal estar al costat de les persones i les entitats (com són els ateneus) que han patit i encara pateixen aquesta situació si volem de debò, com defensen alguns, “passar pàgina”. De fet, en cas de no poder-se restituir aquests béns, hauria de ser l'Estat espanyol qui respongués i compensés els afectats. D'aquí que, en relació a la llei que ens ocupa, hi vegi uns postulats ja no només decebedors sinó, insisteixo, tardans i covards.
Llegeixo aquests dies en una publicació del Consell Cultural de les Valls d'Àneu, a recer de l'aixecament de la fossa a Sorpe (Alt Àneu), que “la terra no ho colga tot”. Em faig meves les paraules d'aquest relat terrible, que és el relat de tantes i tantes famílies que, a dia d'avui, continuen lluitant per recuperar les restes de persones estimades amb l'únic objectiu d'assolir una pau d'esperit que es vincula a quelcom tan íntim com és enterrar uns familiars.
“Des del fons de les fosses, des de la memòria soterrada i silenciada, sempre, gairebé sempre, s'escola un gemec que reverbera i s'escampa”. I encara recull aquest text una cita del filòsof Lluís Duch, que em permeto de compartir i que ens indica com n'és de clara, necessària i important la pedagogia narrativa i testimonialment significativa que emana de la qüestió que ens ocupa. Antropologia emotiva de l'aproximació i el record, se'n diu. I per fer-la efectiva, ens calen eines legislatives útils i que estiguin a l'alçada del repte i la responsabilitat que, més de vuitanta anys després, tenim tots plegats en la matèria.
