La dissolució de la Unió Soviètica va obligar l’esquerra europea a reinventar-se. Fruit d’aquesta transformació inevitable va ser l’apropiació definitiva d’una sèrie de reivindicacions polítiques que anirien guanyant força amb el pas del temps. Els partits ubicats a l’esquerra de la socialdemocràcia amagaven la falç i el martell i posaven per davant la defensa del medi ambient, la lluita per la igualtat sexual, el feminisme, els drets dels homosexuals, els migrants i un discurs adreçat a contenir la ferocitat del capitalisme, més depredador que mai des que l’alternativa comunista havia quedat reduïda a la nostàlgia dels símbols obsolets.
L’esquerra no es va enganyar amb aquesta transformació. L’immobilisme l’hauria condemnat a la desaparició, i el temps ha donat la raó als qui van saber veure que aquells valors es convertirien en indispensables dècades més tard. Si més no, sobre el paper. Avui, a l’Europa occidental, no hi ha cap partit rellevant que s’oblide d’integrar persones del col·lectiu LGTBI, racialitzades o una quota mínima de dones. Ni que siga, almenys, per dissimular la seua animadversió contra la defensa defensa dels drets fonamentals, tot atacant-los a través de persones que, per la seua condició –de gènere, sexual, social, color de pell, procedència, etc.–, ningú no es pensaria que estan clamant per un retrocés que els perjudique a ells mateixos. «Per als que diuen que som masclistes, us presentem la nostra candidata!», clamaven en un acte electoral de Vox, per posar un exemple.
És en aquest sentit que la dreta europea sempre té espai per a la defensa del medi ambient, que l’esquerra socialdemòcrata acostuma a tolerar els atacs contra el capitalisme salvatge o que l’extrema dreta, fins i tot, juga a la confusió atacant el feminisme a través de les mateixes dones. Als Països Catalans, per descomptat, això també es pot observar amb facilitat. Si ens centrem en l’àmbit mediambiental, s’ha pogut veure en la qüestió de l’ampliació de l’aeroport del Prat.
L’anunci, que s’ha fet a mitges i sense massa concrecions, ve precedit per tota una sèrie de proclames ecologistes que tots els partits que han de fer possible aquesta ampliació han anat emetent els últims anys. Esquerra Republicana, partit que ostenta la presidència de la Generalitat de Catalunya, va anunciar amb certs aires d’europeïtzació la creació d’un Departament d’Acció Climàtica, amb què es rebatejava la tradicional Conselleria d’Agricultura. Un regidor seu a Barcelona, Max Zañartu, va assegurar en un ple del mes de maig que el seu partit «dirà no al creixement il·limitat de l’aeroport del Prat», i que la reivindicació d’ERC es limitaria a demanar el traspàs de la gestió dels ports i dels aeroports. Actualment, arran l’anunci de l’ampliació i la manca de concreció a l’hora d’explicar com es farà, el partit de Pere Aragonès desprèn l’existència de cert debat intern al si de la formació que hauria de condicionar l’evolució del projecte, cosa que previsiblement no passarà. Tal com el debat intern al si del PSOE sobre la monarquia o sobre el federalisme mai no ha tingut cap resultat palpable, més enllà de l’intent de generar una imatge de democràcia i diversitat interna adreçades a obtenir l’aprovació dels electors més escèptics.
Des de Junts per Catalunya es va impulsar, també, un discurs que pretenia estar a l’alçada de les exigències mediambientals. En un acte electoral a Barcelona al mes de febrer en què participaven els qui encara eren presos polítics –estaven de permís–, amb Albert Batet, la candidata Laura Borràs i la cúpula del partit, es garantia la prioritat d’aquest partit per l’ecologisme, i es feia una crida a l’emmirallament amb els països del nord d’Europa, tot i que sense cap altra concreció. La del medi ambient semblava una qüestió imprescindible per fer-la constar, però no massa més.
No cal dir que els socialistes, acostumats a moure’s amb habilitat entre contradiccions constants gràcies a la seua experiència històrica, no han tingut cap problema per fer ministra de Transports Raquel Sánchez, qui ha acordat l’ampliació de l’aeroport amb el vicepresident català Jordi Puigneró. Un projecte al qual Raquel Sánchez s’oposava, amb un relat ecologista de grans pretensions, quan exercia com a alcaldessa de Gavà, ciutat que es veuria afectada per l’ampliació.
Pel que fa a Catalunya en Comú i Podem, que integren el Govern espanyol i bona part de les alcaldies del Baix Llobregat –entre aquestes la del Prat–, també hauran d’enfrontar-se a la paradoxa d’haver d’empassar-se un projecte que contradiu les seues proclames i que presentaran com a mal menor i com a menys lesiu del que ho hauria estat sense la seua presència a les institucions. No és estrany que la CUP no vulga entrar mai a Govern: evitar les contradiccions els seria del tot impossible.
Arribats a aquest punt, qui no és ecologista? El gran èxit del capitalisme és fer passar tothom pel seu adreçador, malgrat que tothom faça seu l’objectiu de combatre les imperfeccions –o les perversions– d’aquest sistema. No assumir aquesta realitat és, en si mateix, una altra imperfecció o perversió d’un altre sistema: el dels partits polítics. Imperfecció o perversió que, com les del capitalisme, no els afecta. I és que ja estem acostumats que les contradiccions dels polítics no condicionen les majories parlamentàries. Benvinguts i benvingudes, per tant, al món en què tothom es pot reivindicar com a ecologista sense haver de ser-ho necessàriament.
