La conservació de la biodiversitat i dels espais naturals s’està convertint en una gran damnificada de les noves prioritats ambientals, especialment enfocades a extraordinaris reptes globals com ara la transició ecològica o el canvi climàtic. A l’esguard local, molt centrat en l’àmbit urbà, resten quasi imperceptibles les necessitats dels ecosistemes i de l’entorn rural.
Les inversions de milers de milions d’euros anunciades pel Govern central aquest agost per a ampliar els aeroports de Barcelona i Madrid són una mostra més de la suposada recuperació econòmica en verd. Perquè el l’aviació internacional té una gran responsabilitat en el balanç d’emissions d’efecte hivernacle, amb un ascens d’un 130% (1990-2019), segons el Parlament Europeu.
“Al Prat es crearan 85.000 llocs de treball. Qualsevol espanyol hauria d’alegrar-se”, assegurava la ministra portaveu, Isabel Rodríguez, aliena a l’impacte ecològic al Delta del Llobregat, amb paratges excepcionals com ara l’estany de la Ricarda, o el Parc Agrari del Baix Llobregat. També quedava lluny la taxa verda per al sector aeri anunciada per la vicepresidenta i ministra Teresa Ribera quan l’Executiu espanyol va declarar l’emergència climàtica l’any passat.
Els apressants cabals ecològics
El Parc Natural de l’Albufera és un dels espais naturals amenaçats per l’ampliació nord del Port de València, la qual, curiosament, també generarà fins 80.000 llocs de treball, en opinió del president de l’Autoritat Portuària, Aurelio Martínez. A més a més, l’Albufera arrossega un altre desafiament apressant per a garantir la seua preservació: la disponibilitat de cabals ecològics.
Les xifres resulten demolidores i han estat exposades per l’Ajuntament de València en les seues al·legacions a la planificació 2022-27. L’Albufera ha passat de rebre una mitjana anual d’uns 300 hectòmetres cúbics (hm3), a través dels excedents de la Séquia Reial del Xúquer des de l’assut d’Antella, a només 12 hm3. Aquesta caiguda dràstica respon a diversos factors, entre ells, la necessària modernització dels regadius històrics a goteig o la rellevant sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental. De fet, a Castella La Manxa l’agricultura irrigada ha augmentat unes 150.000 hectàrees des del 1975 amb un increment d’un 11% l’última dècada.
La Generalitat Valenciana, la corporació municipal i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) van estudiar els requeriments hídrics de l’Albufera, recollits al seu Pla Especial. Tanmateix, el pla de conca per a l’horitzó de 2027 no ha recollit la necessitat d’aportaments anuals a l’Albufera, especialment, durant l’època sense correu d’arròs, des de l’octubre, al finalitzar la collita, fins al maig, quan es realitza la inundació dels camps.
Aquests cabals ecològics es destinarien a mantindre el flux mínim als tres canals de desaigüe (46 hm3) durant el set mesos sense cultiu per garantir la pesca, les espècies, etc; garantir la ‘perellonà’ de les 8.000 hectàrees inundades a l’hivern des del segle XVIII (24 hm3) i subministrar l’aigua per al llac (4 hm3).
La CHX del Ministeri per a la Transició Ecològica, malauradament, evita participar al gran pacte per salvar l’Albufera anunciat pel president Ximo Puig el gener de 2020. Quan hi ha sintonia política i malgrat en context actual d’escalfament global pel qual hi haurà menys precipitacions, més evapotransmiració de la zona humida per la pujada tèrmica i una acceleració de l’ascens de nivell de la mar. El perill de passar a tindre una Albufera salobre està molt més a prop d’allò imaginable. I aquest risc no només afecta l’elevada riquesa en biodiversitat, sinó tots els sectors econòmics al voltant del parc natural amb més reconeixement internacional del territori valencià.
