Un enganyapastors vola entre els camps de tarongers, a boqueta nit. Les seues ales allargassades i primes recorden les d’un planador, si no fora per la velocitat sorprenent amb què es mou i vira per capturar insectes. Competeix amb les ratapenades per la fauna nocturna, i mentre cau la nit el cel s’ompli del vol elèctric d’aquest colossal depredador. S’han fet habituals en els camps abandonats, on crien en terra, sense fer-ne niu, dessús-dejús.
El dia ha estat llarg: la bassa s’ompli d’aigua neta i freda com un glaç. Un vell llaurador, dels que encara reguen a manta, ha estat cinc hores regant unes quantes fanecades enfarfegades de brossa. En realitat, li rega el fill, i ho fa per estima al pare octogenari. Per això, s’allarga tant cada regó, perquè el camp és un brossegar, amb cànems bords que creixen entre els arbres i que, de vegades, fins i tot s’encimbellen. Cal veure el que pot créixer un cànem bord. Els horts estan plens d’aquests, i d’una enfiladissa, de nom Araujia sericifera, d’allò més voraç, que a la mínima s’ha enfilat pel tronc; una liana invasora, vinguda de lluny, que fa unes campànules blanques, que alliberen una flaire dolça, estantissa. És una mala herba, com altres males brosses que s’escampen pels erms, com ara la nicotiana, un altre prodigi nouvingut que campa ara per les nostres terres abandonades.
Mentre l’enganyapastors vola pels tarongers pense en això: aviat serem els últims en aquell rodal cultivant un hort, tota la resta ha estat feta xixina. Urbanitzacions, hípiques, complexos espaordidors per a bodes, i tota mena d’activitat estranya ha pertorbat i transvestit els vells usos de la terra. Quan intentes arrencar l’aràujia, aquesta allibera una llet blanca, un làtex d’allò més corrosiu i apegalós. El fill del llaurador les veu créixer i no les toca, perquè tant se val; rega per acontentar el pare, perquè de la taronja no en trauen quasi res. Cada any perden diners. Són aquests peatges habituals de la lenta decadència de les coses: si per ell fora ho abandonaria tot. El camp del costat l’han abandonat aquest hivern passat: era una plantació de taronja navel, i li furtaren la darrera collita, segons em va explicar el propietari. I va deixar morir els arbres, en aquella lenta agonia d’un taronger que s’asseca a poc a poc. Com que la primavera ha estat plujosa, els tarongers varen brostar, però a hores d’ara les plantes enfiladisses ja ho ocupen tot, com una mena de medusa. I veig els vells arbres com Laocconts lluitant a la desesperada contra les ferotges aràujies.
El naturalista i bon amic Joan Mayol diu que tot forma part de la biosfera. Que el concepte de planta invasora és una visió reduccionista, antropomòrfica. Que si fa no fa, totes han estat invasores, en algun moment. Podria ser. La natura és una, i no caldria fer distincions, tot conforma aquest mosaic vital, per molt exòtic que siga veure cotorres volant pels horts. O com ara les canyes, que creixen a les nostres rambles i que, com escrivia Joan Pellicer, abans servien per a tot: per a fixar els marges, per a fer tota mena de tanca, per a mil usos. Però aquests vells usos també han periclitat i ara les canyes també són un problema gros, ocupant el llit de les rambles i obstruint el caixer natural contra les avingudes.
La nit ha caigut per complet, i m’arriba la flaire dolça de la flor de l’aràujia. S’ha enfilat a unes canyes que creixen en un racó de l’hort. Caldrà fer-se l’ànim i anar per ella, entre aquell garbuix vegetal, per colps impenetrable. Molts llauradors ja no tenen forces i les deixen créixer, vençuts pels nous temps i les noves plagues. Pense que Laocoont i els seus fills varen morir asfixiats. Però, alhora, i això em serveix una mica de consol, originaren una de les obres d’art més belles de la història.
