L’ecologisme està de moda; la coherència no tant. La ministra socialista de Transports, Raquel Sánchez, ha proclamat: “soc ecologista”. No ho troba contradictori amb haver defensat com alcaldessa de Gavà un polèmic macro-pla urbanístic que ha provocat l’oposició de diversos moviments ciutadans, ni amb proposar una ampliació de l’aeroport del Prat que malmetria el Delta del Llobregat. I el president Aragonés parla de “revolució verda” des d’un Govern submís al PSOE i als poders econòmics en el tema de l’aeroport i que continua sense recuperar la conselleria específica de Medi Ambient que CIU va eliminar l’any 2010.
La pandèmia que patim i la tràgica amenaça del canvi climàtic, evidenciada una vegada més amb les inundacions al centre d’Europa i Xina o l’onada de calor al Canadà, estan obligant alguns Governs a adoptar decisions. Els Estats Units, després de la nefasta etapa Trump, han tornat a l’Acord de Paris, i la Unió Europea ha aprovat uns Fons “Next Generation” que caldrà vigilar que serveixin de debò per afrontar els reptes climàtics. Avui pocs discuteixen la necessitat del “New Green Deal” que els Verds defensaven en solitari. I milers de nois i noies es manifesten seguint Greta Thunberg.
Aquesta situació influeix en les bones perspectives electorals dels ecologistes en diversos països: A Alemanya, els Verds han revalidat la presidència de l’estat de Baden-Württemberg i apareixen com una possible opció de govern en l’etapa post Merkel. A França, Europa Ecologia- Els Verds ha guanyat les alcaldies de ciutats com Lió, Marsella, Bordeus, Estrasburg o Grenoble. Àustria té un President proposat pels Verds. Els ecologistes han millorat a Escòcia i han avançat a Anglaterra. A Groenlàndia ha guanyat les eleccions un partit ecologista.
A l’Estat espanyol, l’ecologisme polític és part essencial del missatge d’Unidas Podemos, ara reforçat per la integració d’Aliança Verda, el nou partit liderat pel diputat López de Uralde. Equo també reclama aquesta identitat per a Más País. Aquest ha estat un espai sempre afectat per divisions. Carles Arnal ( “Cal que floresquen mil margarides”, NPQ, 2020) ha explicat la conflictiva trajectòria dels verds al País Valencià, on ara es viu una estèril competició entre Compromís i Unides Podem, que es reprodueix a les Illes entre MÉS i el partit fundat per Pablo Iglesias.
Al Principat, ha tingut lloc un fet clarificador: la incorporació de Catalunya en Comú al Partit Verd Europeu. El període de dos anys com a membre-candidat és tan sols un tràmit. La decisió té també contingut nacional: el PSUC havia format part de la Internacional Comunista, i ICV del mateix Partit Verd, malgrat no tenien un estat independent al darrera. Només el Partit Verd escocès gaudeix d’un reconeixement similar. D’altra banda, avui la pertinença a una organització supranacional és flexible i no té el caràcter excloent de les èpoques afortunadament superades en que totes les altres opcions eren considerades enemigues. La integració dins els Verds és compatible amb la presència d’Unidas Podemos al Grup de l’Esquerra Unitària Europea o amb el paper d’Ada Colau al front de la Internacional Progressista al costat de Bernie Sanders o Varoufakis. De fet, els Comuns són molt més que un partit ecologista i apleguen diverses tradicions de l’esquerra transformadora, però han considerat necessari integrar-se dins una família ideològica europea amb clares perspectives de futur i que aposta per polítiques similars a les seves. El Partit Verd ha aprovat amb entusiasme la incorporació d’una força política que forma part del Govern espanyol i que, mitjançant la figura d’Ada Colau, ostenta l’alcaldia de Barcelona, referent en polítiques verdes i líder ara de la Xarxa de ciutats contra la crisi climàtica.
Els Verds europeus plantegen una visió oberta dels problemes territorials. La candidata a la presidència de la Comissió Europea, l’alemanya Ska Keller, sempre ha defensat el dret a decidir de Catalunya i la llibertat dels presos independentistes. Els ecologistes francesos varen aprovar el mes de març una significativa resolució reivindicant l’amnistia i el dret de Catalunya a l’autodeterminació. I, a Escòcia, els Verds lluiten per la independència del seu país. Tot un advertiment per si algú, dins o fora de Catalunya, tingués la temptació d’utilitzar la marca verda com un projecte contrari a la plurinacionalitat i al sobiranisme que acabés fent seguidisme del PSOE.
