Textos que no llegiràs mai

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De petita era lletròfaga. Llavors no existia aquesta paraula. Tampoc no existien ideograma, carrincló, ufologia, sotsobrar. Potser lletròfaga ni tan sols existeix ara, però tant se val, perquè més o manco un es fa a la idea del que vol dir. Ho llegia tot, compulsivament. Els rètols al carrer, als embolcalls, les etiquetes de la roba, els made in India i els 100% cotó; el nom del dependent que m’havia atès a la sabateria i un moltes gràcies per la visita; els títols al llom dels llibres, a casa dels meus pares. L’exercici era tan obsessiu, que primer llegia del dret, i després, a l’inrevés. Així, a la cafeteria hi veia airetefac, i la marca de l’ascensor també era Sito.

Quan llegeixes, el món és diferent. Pot ser contradictori, paradoxal. “Obert”, deia la porta tancada d’una botiga. La tapa metàl·lica d’una claveguera assegurava ser “aigua”. I això no és una pipa. Una càmera de videovigilància, vora el seu nom inscrit, li dóna tot el sentit a la plaça George Orwell. Llegir multiplicava les interpretacions d’allò que veia.

A poc a poc, vaig entendre que hi havia massa paraules, al meu voltant, i que em resultaria impossible llegir-les totes. N’hi havia d’il·luminades i gegants, que feien mal als ulls, i també de molt petites, que feien trampa als contractes.

Algunes eren estranyes, com les que omplien el revers del pot del xampú. La més divertida batejaria un grup de rock anticaspa: Zincpirithione. També n’hi havia de llarguíssimes, com superdesiquil·libradament, o que incorporaven totes les vocals, com hipotenusa. Hi havia missatges ocults als envasos del iogurt i el cafè, que deien allò que després dirien els grans desenganys de la vida: “Sigue buscando”. Hi havia llistes de la compra, lletra de metge, notes al marge.

El més fascinant de tot no era que aquelles paraules existissin, sinó que algú les havia escrites amb una intenció concreta. I no era molt trist, que sovint s’estassin allà, mudes, sense que ningú les llegís? Qui s’amagava rere aquells textos? Borges i Bioy Casares escrigueren un fulletó sobre les virtuts de la quallada, en una col·laboració encarregada per una marca de productes lactis. Bibliòfils i col·leccionistes es passaren anys cercant aquell opuscle publicitari. Fins que, el 2002, Sara Luisa del Carril i Mercedes Rubio de Zocchi el recuperaren, juntament amb altres joies disperses, al llibre Museo, publicat per Emecé. Cada frase d’aquella nota és un despropòsit, començant per un proverbi presumptament il·lustre que els dos escriptors argentins atribueixen als àrabs, als quals denominen “musculosos falcons del desert”. El refrany no és un altre que: “Qui té salut, té esperança, i qui té esperança, ho té tot”. Menja quallada. Si en menges, viuràs més temps. I així.

La poeta polonesa Wislawa Szymborska, premi Nobel de literatura, no anava rere els textos desconeguts dels autors reconeguts, sinó que es fixava en els anònims que no ressenyen els crítics. Així, a la sèrie “Lectures no obligatòries” podia parlar des d’un llibre sobre la cria de rèptils en un terrari fins a un altre que versàs sobre els accidents domèstics o la bioacústica. “Des de petita, em produeix plaer acumular coneixements innecessaris”, apuntava. A mi també. Li copiaré la idea. L’editorial Malpaso ha compilat les seves Prosas reunidas.

Es calcula que aquí es publiquen uns dos-cents títols cada dia, incloent-hi els llibres de text que exclouen la literatura universal. La majoria no sobreviuran més de tres mesos als aparadors, i acabaran destruïts o perduts sota muntanyes d’exemplars raríssims sense cap valor aparent, al marge de ser exclusius. Per això, exploradora a la recerca de tresors absurds, he volgut impregnar-me els dits de pols i el cap d’informació prescindible. Ara que tot ha de tenir un sentit, i aspira a ser productiu, vull reivindicar la curiositat com a únic motor i motiu.

He vist coses que no creuríeu, naus d’atac en flames més enllà d’Orió. I abans que es perdin com llàgrimes en la pluja, salvaré alguns d’aquells textos que no varen ser novetat ni tan sols quan sortiren a la llum. Poemaris inversemblants, diccionaris impossibles, prospectes delirants. Res del que llegeixis en aquesta secció t’allargarà la vida. Menja quallada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.