La polèmica s’ha desfermat a Banyoles, capital del Pla de l’Estany, pel silenci nocturn de les campanes. Un silenci que evidencia fins a quin punt el turisme reforça l’economia de molts indrets a canvi d’acabar amb les singularitats que els defineixen.
És precisament això, la singularitat, allò que en teoria atrau els visitants, sedegosos d’una relaxació que no assoliran a les seues residències. Però aquestes distincions desapareixen si els pobles visitats s’adeqüen al gust estricte del consumidor. De la mateixa manera que alguns van queixar-se a Banyoles del soroll de les campanes a la nit –queixa canalitzada a través del propietari d’uns apartaments turístics, que en va fer de portaveu–, hi ha qui arriba a algun poble valencià o illenc des de la capital d’Espanya per exigir que cada cartell, cada anunci, cada carta de restaurant i cada interacció es faça en llengua castellana.
No és el mateix problema, però hi ha un origen compartit. El d’una societat que ha entès el turisme com un oci fet a mida. Perquè els qui el promouen han convertit les ciutats en aparadors que, tot i destacar els seus monuments històrics, són cada vegada més incapaces d’oferir autenticitat. Només cal passejar pel centre històric de qualsevol ciutat del país i adonar-se com de difícil és trobar un lloc per dinar com déu mana.
El turisme ja no garanteix certa convivència entre locals i visitants. Molts d'aquests últims tendeixen a creure’s amos d’un territori mentre hi passen les nits sota la consigna tradicional de «qui paga, mana». I acaben amb tot allò que, tot i ser singular, trenca amb els seus costums més sagrats.
Malgrat tot, en un món cada vegada més homogeneïtzat, de cultures dominants compartides que residualitzen els trets identificatius de cada lloc, encara hi ha espai per al sentiment de pertinença. Un sentiment garantit, entre altres coses, per les campanes repicant a les places d’algun poble, enmig del soroll generat per les converses, amb una font banyant les criatures i amb les terrasses dels bars plenes, amb l’alliberament compartit –o almenys un segrest més modest que en altres llocs– de l’addicció als dispositius electrònics. M'ho assegurava un bon amic en una trobada recent al seu poble, Sant Vicent del Raspeig, a tocar d'Alacant, convertit ara en residencial, però que manté l'essència gràcies al soroll de les campanes de l'església, d'una potència que obliga a interrompre la conversa mentre dura el so. «És de les poques coses que encara fan poble», em deia després que un cambrer ens mirara estranyat per sol·licitar en català dos cafès.
Com deia Josevicente Mateo, alacantí d’adopció, «cal mirar, palpar i olorar el món de manera còmoda, amb complaença, dins del tapís elàstic que és la societat, encara que sovint semble estrany. Perquè de tant en tant cal sentir-se lliure». La pena és que molts turistes es neguen a alliberar-se dels seus costums quotidians. I això els fa atemptar contra les singularitats i, en definitiva, contra la llibertat que hi ha als llocs que visiten. Atemptats que es permeten, incomprensiblement.
