La imatge del rei Felip VI amb toga vellutada, amb les corresponents punyetes, sobre la qual hi porta el Gran Collar de la Justícia, l’escut de magistrat del Tribunal Suprem i el Toisó d’Or presideix totes les sales de vistes, despatxos de jutges, magistrats i fiscals d’Espanya, com a recordatori preceptiu d’allò que diu la Constitució: “La justícia emana del poble i es administrada en nom del Rei”. L’essència més literal del precepte constitucional sembla que mou una part de la carrera judicial, decidida a ser el guardià de la integritat nacional d’Espanya, davant qualsevol tipus d’enemic.
Malgrat els més de quaranta anys de democràcia, per a una bona part de la societat, la confiança en la Justícia està contaminada pel control exercit per un nucli dur fortament dretà. Fa un any una advocada tan experimentada com Magda Oranich, assegurava en una entrevista que dins la judicatura espanyola no tan sols hi ha molts jutges conservadors, sinó directament simpatitzants de Vox, i assenyalava el fet que havia canviat molt més l’exèrcit i la policia que la Justícia. La mutació d’un dia a l’altre del Tribunal de Orden Público a una Audiència Nacional de difícil encaix –al llarg dels anys s’ha anat justificant la seva funció a base d’atorgar-li competències– no fan sinó mostrar com de difícil va ser la transició judicial en un país on perduren les nissagues de cognoms repetits (i generalment, llarguíssims) als llocs de comandament.
Sembla evident que el pitjor enemic d’una Justícia moderna i plenament democràtica és un sistema de formació directament decimonònic, basat exclusivament en la memorística i on el parer del tribunal qualificador pot fer perdre anys d’estudi a l’aspirant. La mateixa preparació de les oposicions, a la qual el futur jutge ha de dedicar una mitjana de quatre anys i vuit mesos (segons dades del mateix Consell General del Poder Judicial), suposa una barrera econòmica clara per aquells llicenciats en Dret que no es poden permetre no treballar. Però a més, la preparació acostuma a ser guiada per professionals en exercici, amb la qual cosa es perpetuen l’autoconsciència de formar part d’una elit sense contrapesos ni vigilàncies i d’una visió de la llei anquilosada en els ritus, les tradicions i el zel pels formalismes i la burocràcia.
Òbviament, podem caure en generalitzacions, però un poder tan enorme com per decidir sobre el patrimoni i la vida de les persones, hauria de ser molt conscient de la seva responsabilitat. Només cal veure el fil de Twitter “Cosas de jueces”, del periodista Carlos Hidalgo, i l’article de Mònica Ceberio a El País “Cuando su señoría es el sancionado” per descobrir comportaments autènticament hilarants de magistrats que es creuen sobirans al seu despatx, la complicada instrucció dels expedients sancionadors per comportaments indisciplinaris que sovint fa que acabin en res, i la manca d’un control de salut mental dels togats.
Per què si bé a dreta llei –i mai millor dit– existeixen un contrapès en el nomenament per part d’una majoria reforçada del Congrés i del Senat d’un nombre de membres del Consell General del Poder Judicial, el bloqueig polític ha condemnat aquest òrgan, encarregat, entre d’altres coses, de la composició de les sales del Tribunal Suprem, als mandats caducats d’una majoria aclaparadorament conservadora que no ha parat de fer i desfer. Per acabar-ho d’adobar, el paper de les associacions professionals de jutges i magistrats, és d’autèntiques corretges de transmissió dels partits, essent la majoritària la més pròxima al Partit Popular.
Decisions que causen estupefacció general, sentències dures amb els febles i blanes amb els forts, resolucions que semblen allunyades dels signes dels temps i on alguns jutges no s’estan d’expressar el seu pensament reaccionari o, directament, intents d’intervenció política des de la sala de vistes són habituals el debat públic. Per no parlar de magistrades del Tribunal Constitucional amb mandat caducat, de passat progressista i fins i tot catalanista, que s’arrengleren amb la part més dretana de l’Alt Tribunal per tombar un estat d’alarma que comparen amb el nazisme.
Mentre ells continuen creient-se els darrers de Filipines, el desprestigi de la Justícia sembla no tenir fons, i continua essent la institució pitjor valorada per la ciutadania a les enquestes del CIS. O com deia el poeta León Felipe:
“Si no es ahora, ahora que la justicia vale menos, infinitamente menos
que el orín de los perros;
si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos
categoría que el estiércol;
si no es ahora... ¿cuándo se pierde el juicio?”
