Les envestides del món megaindependentista contra la taula de diàleg contrasten amb l’àmplia acceptació demoscòpica del diàleg a Catalunya. L’electorat de les tres formacions polítiques independentistes, inclòs l’independentisme nítid que enarbora la bandera de la confrontació, és molt majoritàriament partidari del diàleg per resoldre el contenciós que es viu a Catalunya.
Així ho afirma el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) que dirigeix Jordi Argelaguet des de 2011. Argelaguet no és sospitós, va trencar precoçment el carnet d’ERC el 2003 per la investidura de Pasqual Maragall. Les dades del darrer CEO no poden ser més contundents. Més del 87% dels catalans ‘defensa el diàleg amb l’Estat per resoldre el conflicte polític’. Més, fins i tot, que els partidaris d’un referèndum d’autodeterminació que també són clarament majoritaris. Les dades contrasten amb el rebuig que expressen a aquest diàleg els principals dirigents de la formació política que dirigeix Carles Puigdemont. Inclòs, és clar, l’unitari Consell per la República, que també presideix el líder del mateix partit.
Però no sempre havia estat així. Ni de bon tros. El rebuig al diàleg és una aposta tàctica relativament recent. El president Puigdemont havia pregat, reiteradament, un procés de diàleg bilateral amb l’Estat. I el president Torra va ser vehement en la defensa d’aquest diàleg, tant en seu parlamentària com per carta solemne adreçada al Govern espanyol. Torra havia implorat aquest diàleg. ¨Asseiem-nos d’una vegada i arreglem això¨, li demanava a Mariano Rajoy el maig de 2018, i exigia que ¨la política torni a la política i el diàleg torni al diàleg¨. Aquesta demanda de diàleg la va reiterar el president Torra a Pedro Sánchez, que es lamentava (octubre de 2019) en roda de premsa que ¨per quarta vegada consecutiva¨ havia trucat al President Sánchez, però que aquest no havia despenjat el telèfon. Eren aquells dies en què el president Sánchez, en funcions, preparava les segones eleccions espanyoles. Sánchez renegava aleshores del diàleg amb el Govern de la Generalitat mentre clonava el discurs de Ciudadanos com esquer electoral.
L’independentisme nítid ha passat de coliderar la Declaració de Pedralbes de 2018 a denunciar aquest diàleg com a farsa o rendició, com si fos aquella Capitulació de Pedralbes de 1472, quan Barcelona i el conjunt del Principat es van rendir com a colofó a la Guerra Civil catalana.
L’explicació, però, com passa habitualment, és més prosaica. Junts renega de la taula de diàleg a partir de les segones eleccions espanyoles de 2019. Sánchez fracassa, abraça a Unidas Podemos i es veu obligat a pactar la investidura amb ERC i EH Bildu. Els republicans, en especial Gabriel Rufián, que advertia precoçment de la irrupció amb força de l’extrema dreta de VOX, troben un fil argumental molt clar en la plasmació de la seva promesa electoral per la debilitat del PSOE i el seu paper determinant en la investidura. Val a dir que guanyat a les urnes i no pas en despatxos de cap mena.
El punt principal, el més sonat, va ser la creació de la taula de diàleg bilateral, la mateixa que el PSOE de Sánchez havia blasmat en campanya. A cavall del ‘Sit and talk’ de Tsunami Democràtic, prec que també havia fet seu el president Torra del dret i del revés, els republicans obliguen el PSOE a reconèixer que el contenciós és polític i no el ‘conflicte de convivència’ que deia Sánchez en campanya plagiant els de Rivera. I forcen, aquí el verb no és baladí, una taula de diàleg que va encendre tota la dreta i part de l’esquerra espanyola.
El PSOE va acceptar la taula no pas per convicció sinó per necessitat imperiosa dels vots republicans i davant un escenari –pacte amb Podemos i la triple aliança perifèrica ERC-EH Bildu-BNG– que no va tenir cap més remei que empassar-se davant el nyap electoral amb la recuperació del PP, la irrupció explosiva de Vox i la patacada descomunal de Ciudadanos. La taula de diàleg, forçar el PSOE a seure i parlar, admetent l’existència d’un conflicte que tossudament negaven, era una victòria en si mateixa que, a més, esberlava el bloc constitucionalista.
La consellera d’Exteriors, Victòria Alsina, explicava pedagògicament que en el concert internacional enarborar la bandera del diàleg era imprescindible i que la intransigència tancava portes. ‘La unilateralitat’, advertia, ‘no aconsegueix complicitats internacionals’. A qui pot beneficiar, doncs, el permanent sabotatge a la taula de diàleg? ‘Tota política que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres’, advertia el lúcid mestre Joan Fuster. Mai no havia estat tan clar i tan evident. Ara. També és cert que no hi ha més cec que el que no hi vol veure.
