M’he comprat en un bouquiniste un llibre que porta per títol Antidiccionari filosòfic. El va escriure un benedictí francès de nom Louis-Mayeul Chaudon, encara que el llibre fou publicat de manera anònima: l’autor no va gosar signar-lo, per por a les represàlies de la côterie filosòfica. En aquest antidiccionari, Chaudon replica el Diccionari filosòfic de Voltaire, amb el desig preclar de rebatre tota la seua impietat i de salvar el cristianisme de l’abisme de l’ateisme. Llegesc: “Si els fanàtics són les persones més odioses i menyspreables de tots els homes, què es pot dir d’un ateu fanàtic?” I, d’aquesta manera, Chaudon s’hi aplica i defèn que el diluvi universal va tenir lloc i que l’Arca de Noè fou una realitat, i explica científicament com va ser possible.
Ara els llibres d’aquest monjo no valen gaire, i si tenen algun interès és perquè són “antivolterians”. La glòria del pobre Chaudon és haver triat d’enemic el patriarca de Ferney, i d’haver intentat corregir-lo. S’esdevé com amb Mozart i Salieri, que si sentim alguna vegada alguna obra d’aquest últim és per l’eco de la vida del músic de Salzburg. El mateix passa amb aquest personatge, els llibres del qual omplin les prestatgeries dels llibreters francesos: d’aquest Antidiccionari filosòfic, de vora cinc-centes pàgines, es feren quatre edicions, i pel que sembla fou molt llegit. Tenia el seu públic als seminaris, a les cases benpensants burgeses, als convents i als cenacles més conservadors. Tanta fama va fer aquest pixatinters antifilosòfic, que més endavant va escriure un llibre titulat Els grans noms venjats, en el qual salvava l’honor de tots aquells escriptors que havien estat ridiculitzats per Voltaire. Aquest llibre tampoc va gosar signar-lo amb el seu nom de pila i va emprar el nom de plume de Monsieur de Sablons. Pense que aquell homeneu va escriure més d’un miler de pàgines contra Voltaire, i sempre amagat rere el seu hàbit.
I, tanmateix, em sembla formidable tot l’odi que generava la Il·lustració. Sovint es parla del segle de les Llums com si aquest moviment haguera estat una realitat que haguera recorregut tot el seu temps, quan en realitat els philosophes foren una minoria, i sols molt a finals del segle arribaren al poder, amb el resultat final de la revolució francesa. Resulta alliçonador veure com a poc a poc aquest moviment va guanyant terreny, va amerant l’opinió pública, i tots els odis iracunds que es generen en contra. Una autèntica allau. Com ara el cardenal de Polignac, que va escriure L’antilucreci, un poema de més de 10.000 versos llatins per tal de denunciar el materialisme del seu temps, on incloïa Diderot i els seus amics de la casa D’Holbach. Avui ningú no llegeix Polignac, ni tan sols en la seua posterior traducció francesa: l’única glòria és haver estat l’adversari de les llums, i el seu antilucreci, publicat en edicions luxoses i relligat de manera ostentosa, fa una mica de pena.
De vegades, pense en aquest immens esforç reaccionari i antiprogrès que va caracteritzar bona part del segle de les Llums. Ho pense, per exemple, quan sent els antivacunes o els anticanvi climàtic. Però també quan el Tribunal Constitucional espanyol fa de les seues, o quan algun polític conservador relativitza el colp d’estat del 36 i els quaranta anys de dictadura franquista, o quan el cardenal Cañizares diu necieses, o quan Casado nega la unitat lingüística de la llengua catalana, o quan llegesc un article caspós de Mario Vargas Llosa o algun estirabot de Fernando Savater, com ara demanant el vot per a Isabel Díaz Ayuso. I vull creure que el temps tot ho posarà al seu lloc, que la història els jutjarà, que la seua ofuscació quedarà exposada al criteri infal·lible dels fets. Em queda aquesta esperança, mentre fullege l’Antidiccionari del devot Chaudon. Quina manera més grotesca de passar a la posteritat... Però vet-me ací llegint-lo, gràcies a Voltaire.
