Tradicionalment s’ha demostrat que la dreta té un electorat molt mobilitzat i incondicional. I que l’esquerra, en canvi, tendeix molt més a l’autocrítica i, per tant, té més possibilitats de ser castigada pels seus. Això dona una certa garantia de democràcia entre una sèrie de partits que, sabedors d’aquesta fiscalització, s’han de cuidar per mirar de fer bé les coses, atès que poca gent els perdonarà les contradiccions. Aquest és un argument més, tot i que no l’únic, pel qual no s’entén que Alberto Garzón encara no haja deixat el Ministeri de Consum.
En circumstàncies normals, Garzón mai no hauria sigut ministre. Es tracta d’un dels pocs resistents que habiten encara al Partit Comunista d’Espanya, una formació dissimulada entre una gran multitud de sigles com les d’Izquierda Unida, coalició que avui encara sobreviu gràcies a l’aixopluc que li presta Unides Podem, que també té un futur massa incert, amb molts competidors al damunt i sense l’onada que en el seu dia va catapultar Podem. Garzón va tindre el mèrit de fer sobreviure Izquierda Unida, coalició de què és coordinador, a les eleccions de desembre del 2015 amb l’obtenció de dos diputats malgrat la irrupció de Podem, que vivia el seu millor moment. L’aliança d’ambdues forces, Podem i Izquierda Unida des del juny del 2016, seria l’inici del declivi del partit sorgit del 15-M, tot i que l’aritmètica i les circumstàncies els han permès governar.
Governar, evidentment, comporta uns riscos que s’han d’assumir. Tot sabent que si hi ha un factor que obliga l’executiu espanyol a virar cap a l’esquerra és la presència d’Unides Podem, també és cert que la coalició és víctima de les seues proclames, excessivament optimistes i amb ben poca perspectiva. Unides Podem ocupa ministeris de menor rellevància que els liderats pels socialistes, però no deixen de ser ministeris i, per tant, no deixen de ser òrgans amb capacitat executiva. L’excusa del fre imposat pels socialistes és bona, però també té un límit.
Entre altres coses, perquè els arguments que va donar Unides Podem per justificar la seua entrada al Govern i evitar una repetició electoral, cosa que no es va aconseguir, anaven en aquesta direcció: calia fer polítiques d’esquerres. És cert, també, que l’època actual no és favorable a la reflexió ni a l’anàlisi, que avui els arguments senzills, exempts de tot matís, és fan virals a colp de tweet enginyós. Precisament pel fet que alguns utilitzen la demagògia de manera legítima, també han de saber retirar-se a temps quan s’evidencia que allò que justificava la seua estada en política ara ja no existeix.
Cal ser justos també i dir, per més paradoxal que semble, que en un món en què les empreses han obtingut molt més marge de maniobra per determinar les realitats, i en què els governs tendeixen a figurar com a actors secundaris en l’àmbit de l’economia, un ministeri com el de Consum pot no tindre tota la capacitat per dignificar el preu de la llum. El preu del gas, en màxims històrics durant l’última dècada, no el determina un ministeri, menys encara quan les matèries primeres procedeixen d’altres països, a més a més ben llunyans. Alhora, abaixar els impostos d’operativitat a les companyies elèctriques contradiria les directrius europees, que treballen per la consolidació de l’energia sostenible en un marge de temps inamovible. Qualsevol intervenció política hauria de comptar amb l’oportunitat del llarg termini, cosa del tot impossible en un àmbit avui tan volàtil.
Dit tot això, i entenent que un ministre no és un ser totpoderós, el cert és que els arguments que justificaven l’arribada de Garzón al Ministeri avui no se sostenen. Que els missatges batalladors del seu partit contra els oligopolis han quedat en evidència. Que l’esquerra, autocrítica, no es pot permetre la continuïtat d’un alt càrrec que no és capaç de complir amb els seus compromisos, siga per incapacitat pròpia o perquè el context li ho fa impossible. Que la política, més que cap altre àmbit, ha de donar exemple i demostrar que no serveix només per intentar guanyar eleccions o per ostentar càrrecs, sinó per canviar les coses en conseqüència amb uns principis. I que si les coses no es canvien tal com s’havien anunciat, calen dimissions i ser més prudents en les promeses electorals.
Si Alberto Garzón va arribar a un Ministeri en el pitjor moment electoral de la seua formació, calia aprofitar l’oportunitat per canviar les circumstàncies i fer-les més favorables per al futur del seu partit. Evidentment, no ho ha sabut aprofitar, i el seu immobilisme no juga al seu favor i a favor d’Unides Podem, que haurà d’enfrontar-se a l’emergència de noves formacions que pretenen ocupar el seu espai i a l’habilitat del PSOE, expert en fer-se passar per un partit d’esquerres.
