Als Moments estel·lars de la humanitat Stefan Zweig identifica “un fet inversemblant” que acaba per decantar la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs. Uns quants turcs “descobreixen que una de les portetes de la muralla interior, l’anomenada Kerkaporta, per un descuit incomprensible, ha quedat oberta”. Aquesta Kerkaporta mena fins al cor de la ciutat. És justament perquè no figura dins de les estratègies militars que s’ha pogut descuidar un detall tan ínfim i quasi atzarós. La metàfora de la Kerkaporta m’ha revingut amb les filtracions de la rastellera d’insults que el president del Real Madrid, Florentino Pérez, va regalar, en el seu dia, a futbolistes —i alguns periodistes— que van vestir-se de blanc.
La Kerkaporta em sembla un símbol d’allò que escapa a la planificació acurada, al control de tot el parament exterior, escenogràfic, a la conducció i inducció del missatge públic. Durant uns quants dies d’estiu, el podi del minut i resultat pandèmic ha quedat mig suplantat per una força major: una màquina d’escopir desqualificacions a tort i a dret. No ha sobtat la desqualificació en si —alguna podria semblar més que lúcida— sinó el personatge d’imatge pública impol·luta de qui sortia.
La màquina va ser enregistrada sense que se n’adonés, s’entén, fa 10 i 15 anys. I ara no se sap com, es filtren els insults. I de la mateixa manera que apareixen, entre rumors diversos, després s’esfumen. La conclusió, fonamentalment, seria que hi ha molta martingala. N’hi ha en l’esperit irat que activa la màquina desqualificadora —poder, intrigues, façana i quartos, molts quartos del darrere inacabables i obscurs—, n’hi ha en l’esperit que enregistra els àudios amb un vel de complicitat, submissió o traïdoria calculada i n’hi ha en els esperits que durant anys han callat entre una acció i l’altra, dedicats a abrillantar la façana. Un femer de martingales, per resumir-ho.
Seria com si una colla d’esperits s’haguessin deixat oberta la Kerkaporta del totpoderós súmmum mandatari del Madrid i del supergrup ACS. I per aquesta raó també s’activa la teoria de la conspiració sobre qui és que l’ha deixat oberta en una circumstància com l’actual. És clar que, n’hi ha cap que sigui avinent, de circumstància? Per això aquest passatge vodevilesc té algun timbre universal que l’apropa a Zweig i al seu nas per ensumar l’aire dels temps.
Allà on semblava que no hi havia cap escletxa, n’hi surt una d’imprevista. Una altra cosa és que només hagi servit per amenitzar uns matins d’estiu. I per permetre a la plebs d’intuir alguna cosa de l’envitricollament i ferotgia del poder que habitualment li és vedat d’observar. És una anomalia. No cal ser un fi estadista per saber que aquesta Kerkaporta no portarà res similar a cap caiguda de Constantinoble. Perquè aquesta portella només conduïa a entretenir la pretemporada futbolística. Sovint les informacions esportives es continuen donant com una anècdota de barra de bar, com si sols tinguessin a veure amb el que passa dins del terreny de joc, del tot deslligades de la societat i dels seus estirabots corrents.
A ACS ens surt de dir-li constructora, però un cop d’ull a la seva web permet apreciar la trufada quantitat de “serveis” que ofereix: “serveis a les persones, als edificis, a la ciutat i l’entorn”. En el capítol de serveis a les persones, les adjudicacions dels dos últims anys van bé per calibrar l’abast del megagrup: contractes de serveis de neteja dels hospitals de la Comunitat de Madrid, de les instal·lacions del Ministeri de Defensa o per a la Policia i la Guàrdia Civil, contracte dels serveis d’ajuda a domicili per a l’Ajuntament de Madrid... Amb aquesta tirallonga, algú dirà: ah, tot això és l’efecte de la tribuna del Bernabéu. Cap problema, n’hi ha per a tothom: segons la seva web, ACS també porta el servei de neteja de l’Hospital de Bellvitge o el de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Tot això ho enumero per apuntar alguns exemples de tot el que no ensenyen les rialles pels àudios o la veneració pel personatge de poder que hi ha hagut fins ara. I encara deveu conservar a la memòria la indemnització pública que va rebre ACS pel fallit magatzem de gas subterrani Castor.
Aquesta nimietat d’ara m’ha fet venir al cap un magnat avançat al seu temps, Joan March, i la novel·la Reis del món, que l’escriptor Sebastià Alzamora li dedica a ell i a l’orientalista Joan Mascaró. Amb enorme perícia narrativa, Alzamora recrea passatges espectaculars, com el xantatge de March a Primo de Rivera servint-se de l’amant del dictador —dona que acabarà sent cap de turc— o el cop de teatre de la sortida de la presó d’Alcalá d’Henares. Estirant fins al final la idea de Zweig, es diria que March va ser capaç d’esbotzar totes les Kerkaportes que li obrien. I potser, qui sap, n’hi ha que estan condemnades a ser metàfora literària però no a saltar mai del rectangle de joc del llibre.
