El compte enrere agònic marcat pel Tribunal de Cuentas espanyol i que afecta trenta-quatre polítics, alts càrrecs, funcionaris i delegats del govern de la Generalitat de Catalunya a l’estranger, juntament amb decisions com les del Tribunal Constitucional, que ha estimat el recurs d'inconstitucionalitat interposat per VOX contra el reial decret del Gobierno vinculat al primer estat d’alarma, són evidències clares de les moltes estructures de l'Estat espanyol amb tics, en el millor dels casos, antidemocràtics. Dic antidemocràtics i no directament feixistes amb voluntat de matís, si bé el feixisme –o els feixismes, perquè n'hi ha de molts tipus i de moltes intensitats– sembla no voler-se desincrustar per passiva o eradicar per activa de la nostra societat.
Una definició planera de feixisme ens remetria a un “moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l'exaltació del nacionalisme i per l'eliminació violenta de l'oposició política i social.” Això és, malauradament, les agressions que estan patint molts ciutadans per motius tan irrellevants per al proïsme com són la seva orientació sexual, atès que cada persona és ben lliure de fer, desfer, intimar i estimar qui li vingui de gust. Feixisme és també la persecució i el silenci que no només ara, sinó des de fa dècades, han patit i pateixen persones compromeses amb un projecte social, vital o polític que topi amb els postulats de l'extrema dreta.
És el cas de la militant antifranquista, locutora de ràdio i pintora Victòria Pujolar i Amat (Barcelona, 1921 - Madrid, 2017) de qui enguany s'escau el centenari del seu naixement i que el Govern ha decretat com una de les commemoracions oficials d'aquest 2021. Tal com es recorda al web habilitat amb motiu d'aquesta efemèride, la vida de Pujolar va ser una autèntica aventura. Republicana, antifeixista, comunista i lluitadora convençuda per un món més just, va viure la guerra, la resistència, l’exili, la militància comunista i la clandestinitat, sempre canviant de casa, de poble i de país. La commemoració en vol posar en valor també el rol com a dona, atès que el seu periple no va impedir que criés quatre fills i que es convertís en la veu catalana i femenina de La Pirenaica, la mítica ràdio antifranquista. També reflecteix el seu caràcter el fet que, mentre vivia a Bucarest, trobés el temps necessari per estudiar la carrera de Belles Arts i fes realitat el seu somni de pintar.
S'escau que el proper dilluns 26 de juliol, a les 12 del migdia, de manera telemàtica i a través del canal de Youtube de l'Institut Català de les Dones, tindrà lloc la presentació oficial d'aquesta commemoració que ens ha de permetre no abaixar la guàrdia quan es tracta de detectar, i sobretot d'aïllar, tota manifestació de caràcter feixista.
Ho he denunciat en d'altres ocasions, en parlar de referents de la lluita antifranquista que van ser dones. Recordo molt singularment el cas de Teresa Rebull, a qui vam recordar l'any 2019 –i també posteriorment– gràcies al programa Música i exili, però n'hi ha moltes d'altres. Em referia a ella com a una veu doblement silenciada: per exiliada i per ser dona, com passa també en el cas de Pujolar. Us convido a conèixer-ne la figura gràcies a una commemoració que ens recorda la necessitat de refermar el nostre compromís democràtic en un context de creixement sostingut de l'extrema dreta a nivell global, que té traduccions directes en decisions de proximitat com l'aprovació, aquesta setmana, de la pèssima i poc valenta llei de memòria democràtica del Govern Sánchez que PP i Vox no només s'han compromès a derogar sinó que, en paraules d'Espinosa de les Monteros, és un “atropello a la libertad”. Devaluar el sentit de les paraules també és una forma de feixisme.
