“Medi rural i biodiversitat: dos crisis i un destí”. Aquest és el cinematogràfic títol de la Primera Trobada Estatal Antidespoblament. La cita és el 20 de juliol al Jardí Botànic de València. Només cal una ullada despistada al cartell per adonar-se de l’exagerada pompositat de la proposta, titulada amb majúscules tan altes com gratacels urbanites. Una crida a la gran internacional per la vida dels pobles menuts que es resumeix a un matí, de 9.00 a 14.00, que inclou inauguració i cloenda, i que només aplega quatre professors universitaris i un polític. Tota una pluralitat de veus sobre l’assumpte, no cal dir-ho. I amb un recorregut pretesament “Estatal”, amb eixa E d’hotel benidormer i amb una superfície de Luxemburg o San Marino: una docent de la Complutense de Madrid i un altre de la Universidade da Coruña. La resta pertany a la molt amfitriona Universitat de València. Professors i professores, qui sap, on l’únic contacte amb la pedra buida d’interior els arriba per banda ampla via becaris penitents sense sou ni dieta sobre el terreny.
Un cafè d’estiu sota el arbres centenaris del Botànic. Amb sou i dietes. Així és l’alegre vida dels alegres professors que ens parlen d’interaccions seculars; radiografien i cataloguen els efectes ecològics; ens recomanen sostenibilitat i ens animen a eixir de les crisis planetàries. Eixes dos crisis que assenyala el títol, amb un destí, com els dos homes del clàssic de George Roy Hill, on Robert Redford i Paul Newman és dediquen a l’assalt de bancs per Wyoming. Ací no cal anar tan lluny. Basta amb ser professor universitari i elucubrar com resoldre despoblats més assumibles: els matins de juliol, tan òptims per engreixar currículums i accelerar càtedres.
I qui és al darrere? Tota una síntesi de Butch Cassidy i Sundance Kid a l’aguait del poc vigilat pressupost universitari. Parlem de Jorge Hermosilla, mantenidor de la internacional botànica de juliol i d’unes altres llums de neó com crits sense veu contra l’esgotament dels pobles d’interior. Especialista en regs tradicionals (dipositen vostès, si escau, tot el contingut metafòric del terme), catedràtic de Geografia i vicerrector de Projecció Territorial i Societat, Hermosilla també és un expert dels eslògans enginyosos. Per un costat hi ha l’ESTEPA, unitat d’investigació d’Estudis del Territori, Paisatge i Patrimoni. Un acrònim que, donat els beneficis que genera, s’acosta més a la marca nadalenca que no a la rasa topografia originària. Uns bons polvorons, llarga dosi de mantega pública, acumulen els esteparis d’Hermosilla fent estudis de regs tradicionals i desenvolupament local a Cortes de Pallás i, en breu, amb la redacció del pla de turisme de Cofrents.
Molles però, si ho comparem amb la càtedra AVANT (Agenda Valenciana Antidespoblament), una plataforma per combatre això que diu i on rarament es visiten les localitats amb una malaltia tan greu al padró municipal. I si es xafen és per complimentar protocols de despatx consistorial i on poc interessa escoltar els veritables nàufrags a les hortes, el bar o foscor endins de les cases. Un despotisme il·lustrat molt propi de les torres d’ivori de campus universitari. I una iniciativa, a més, connectada amb l’Administració a través de la direcció general del mateix nom que la càtedra i que encapçala Jeanette Segarra, política socialista que només té en comú amb la despoblació, l’exili solitari durant anys pels racons més inhòspits de l’organigrama del PSPV-PSOE i que recentment ha estat rescatada per Ximo Puig per poblar un despatx oficial a Castelló, amb sou de 60.110,42€ i indemnització per residència de 8.415,48€. Segarra, de professió mestra d’anglès, va ser diputada socialista en assumptes d’Igualtat i Esports. I també alcaldessa de Llutxent, municipi d’uns 2.300 habitants; menut, però no buit. Aquest seria el principal mèrit esgrimit per Ximo Puig el dia de la presentació, on la pròpia Segarra va apuntar que si la gent poguera viure de la terra no se’n aniria dels pobles. La terra. Un concepte grandiloqüent que, en boca de directora general, només remet a l’espai remogut per excavadores beneïdes de PAI i PGOU on es van aixecar molts metres quadrats de mansió rural a l’entrada des de Quatretonda i amb suggeridores vistes a la contornada.
Buida, buidada, despoblada, extingida, pauperitzada, explotada, oblidada i, quasi sempre, menyspreada. No importa la paraula. Qualsevol val per a que tant de llop estepari es llepe el morro en pronunciar-la. Mentre resistisca un últim senyor Cayo, un sol habitant a Ainielle o un Pedro Páramo que torna, el negoci dels pobles buits de l’interior està més que garantit.
