Encara emocionen les imatges dels presos i preses independentistes sortint dels centres penitenciaris. Els indults no solucionen el conflicte però ajuden a superar una situació injusta. D’aquí la ràbia anticonstitucional i blanquejadora del franquisme dels Abascal, Casado, Díaz Ayuso, Aznar o Arrimadas.
A quants independentistes no hem sentit dir que els indults no arribarien mai? I a quants socialistes afirmar que les penes s’havien de complir íntegrament? És moment de reconèixer, doncs, la valentia de l’advocat Jufresa, de Camil Ros i la UGT, de Fundesplai o dels expresidents del Parlament que, malgrat l’escepticisme generalitzat, van presentar les peticions d’indult. I cal recordar els informes del Síndic de Greuges a favor de la llibertat de les persones empresonades i la pressió sobre el PSOE de Pablo Iglesias, Jaume Asens i Ada Colau. Falta la reforma del delicte de sedició però res no l’hauria d’endarrerir després del cessament del lentíssim ministre de Justícia: aquí pot haver-hi el desllorigador per solucionar altres casos. Enfront la repressió com a resposta de la dreta espanyolista, l’immobilisme practicat durant anys pels socialistes i les falses sortides de l’independentisme oficial, s’està imposant l’opció dels anomenats equidistants, que varen rebutjar alhora les dues vies fracassades: la unilateralitat i la repressió.
Res del que ha passat invalida la legitimitat de la petició d’amnistia. És intolerable que els lletrats i la Mesa del Congrés s’erigeixin en Tribunal Constitucional i decretin que l’amnistia és inconstitucional i que ni tan sols es pot discutir. Hi ha opinions que mantenen que el marc jurídic no l’admet però n’hi ha d’altres, i ben fonamentades, que defensen que, atès que la Constitució no la prohibeix, el Congrés podria aprovar una Llei regulant-la. Ara bé, posats a fer política, l’independentisme hauria de saber que ara no hi ha majoria al Congrés per aprovar-la i que, cas de convèncer al PSOE, els recursos de PP, VOX i Cs la portarien davant l’actual Tribunal Constitucional que no necessitaria ni cinc minuts de reflexió per anul·lar-la. Només un Tribunal Constitucional renovat permetria abordar les coses d’una altra manera.
Els indults fan possible que comenci el diàleg, encara que el Tribunal de Comptes l’intenti boicotejar. Es parla de diverses possibilitats de negociació, però la solució final haurà d’acabar passant per un referèndum. El president Aragonès ha proposat aplicar les conclusions de la resolució aprovada pel Consell d’Europa que tant ha crispat l’espanyolisme. Vull pensar que el president s’ha mirat a fons el document validat per l’Assemblea de Parlamentaris. El text incorpora els posicionaments del Síndic Rafael Ribó amb qui el ponent Cilevics va estar en contacte permanent: és una autèntica bufetada a l’Estat espanyol i marca les vies per acabar amb la repressió, incloent la reforma del delicte de sedició. Però també situa l’independentisme davant els seus límits: el Consell va rebutjar l’imprudent esmena d’una senadora d’ERC que reclamava l’amnistia intentant anar més enllà del text pactat; i sobre tot, l’Informe ubica la negociació de forma inequívoca dins l’actual marc constitucional. Si es vol avançar, PSOE i ERC hauran de superar les seves pors, a la dreta interna i externa uns, i a un sector de l’independentisme els altres. Igual que s’ha demostrat que “llibertat dels presos polítics” no era equivalent a “amnistia”, tampoc és el mateix “referèndum pactat” que “referèndum d’autodeterminació”. Caldrà veure si la gran aliança que propugna el president Aragonès es limita a insistir en les dues conegudes consignes que el Consell d’Europa no ha avalat o busca acords plurals com els que varen originar el Pacte Nacional pel Referèndum. Tant de bo que la política hagi tornat.
