Si no s’ha fet encara, estaria bé fer una recull exhaustiu de tos els llibres publicats arran del procés que ha viscut Catalunya en relació a la transformació de la seva cultura política. És a dir, hauríem de disposar de la bibliografia completa que ha acompanyat l’accelerat canvi de xip que va portar molts catalans des de l’autonomisme al dret a decidir i, finalment, a la independentisme. En conec tants, que no sé si estem parlant de mil volums, de dos mil, o més. I, encara, si fos possible, seria interessant conèixer el volum de vendes que ha representat tota aquesta literatura política.
L’anàlisi política de cada moment, generalment condicionada per la immediatesa informativa que viu atrapada en el petit conflicte, perd molt ràpidament de vista els condicionaments de caràcter més general que també han contribuït a conformar la realitat política. Com ara, i de manera molt rellevant, l’assaig polític sobre, a favor, o contra la independència, que va ser fonamental per anar consolidant el relat que ens va permetre arribar victoriosos fins a l’1-O de 2017. Estudiar el contingut de tot aquest corpus discursiu, de la seva evolució, de l’elaboració dels consensos bàsics i de les discrepàncies, dels canvis individuals de discurs, de les estratègies personals o institucionals adaptatives, també hauria de formar part de l’anàlisi de tot el procés.
Només un breu repàs dels títols dels llibres ja és significatiu. En molts casos s’hi veu capacitat d’anticipació als fets que s’acabarien produint. En d’altres, s’hi respira l’optimisme que van infondre les grans mobilitzacions i que van fer pensar que la victòria era a tocar i que no hi hauria marxa enrere. En molts hi ha l’intent honest d’entendre i explicar què estava passant. No hi falten grans i sòbries anàlisis històriques, jurídiques i econòmiques sobre les causes, les possibilitats i els efectes de la independència. Hi trobem estils periodístics – cròniques i d’investigació-, acadèmics, d’especialització, biogràfics, memorialistes, humorístics, llibres il·lustrats i, no cal dir-ho, declaracions, manifestos i pamflets de tota mena.
De la mateixa manera que quan venien representants de totes les cancelleries internacionals a interessar-se per l’estat del procés, se n’anaven convençuts -perquè era així- que es tractava de la independència més ben preparada de la Història, gosaria dir que el nostre intent d’independència també va ser el més reflexionat de totes secessions que desitjades. Per proximitat de contextos, ens podríem comparar amb el Quebec o amb Escòcia, però estic segur els guanyem per golejada.
En aquest article no delataré les meves primeres impressions després de fer una breu repassada dels volums que jo mateix he anat aplegant. No podria ser prou sistemàtic i segur que la bibliografia de què disposo està esbiaixada. Però m’ha cridat molt l’atenció veure com han evolucionat -amb una presència creixent o, al contrari, desaparèixer del tot- alguns noms estrella de l’anàlisi. Interessant veure quan una coherència desesperada ha portat a menystenir els fets, i al contrari, com els fets han fet canviar amb poca dissimulació els principis d’anàlisis anteriors. I queden ben delatats els experts en supervivència, i els trànsits per -o els traspassos a- la política, amb entrades i sortides discretes o sonades.
Penso que també s’hi haurien d’incloure els textos dels propis polítics en què han intentat justificar les seves tossuderies i els seus va-i-vens. No es tractaria pas de jutjar-los políticament sinó d’observar els esforços d’autojustificació, en primer lloc, amb ells mateixos i després amb la seva clientela. I trobo que, en aquest cas, seria molt rellevant no tan sols veure quins esdeveniments consideren determinants en la seva evolució política, sinó encara més, quins fets són els que obliden -o oculten- per tal de no debilitar la seva argumentació.
El contrast entre la gran victòria del referèndum del 1-O i el fracàs posterior a l’hora de gestionar-la, ha fet aparèixer crítiques duríssimes contra els polítics que eren davant de les institucions del moment. I si no han anat més enllà és perquè la condició de presos i exiliats polítics han fet mossegar moltes llengües. També la meva. Ara bé, allò que justifica aquest article és que sobta que pràcticament no s’hagin demanat responsabilitats també als analistes que vam acompanyar el procés, o que amb prou feines s’hagin demanat disculpes pels pronòstics que van conduir al fracàs posterior més enllà de les mal dissimulades acomodacions, sobretot, davant dels canvis sobtats coincidint amb la por a la repressió. Però aquesta anàlisi de la producció editorial sobre el procés, molt probablement, tardarà tant o tan poc com la mateixa independència.
