El fantasma de l’impeachmenttorna a sobrevolar la Casa Blanca ateses les sospites sobre les instruccions que el president Trump hauria donat al director de l’FBI, James Comey, d’aturar les investigacions sobre les connexions russes del secretari de Seguretat, Michael Flynn. “Et sembla que podeu deixar estar això?”, va apuntar Comey que Trump li havia suggerit, a les seves notes d’una reunió entre tots dos. Després Comey va ser destituït del seu càrrec, i Flynn va dimitir del seu, però això no treu que tot apunti que el president hauria pogut cometre obstrucció a la justícia. Això, i una agenda internacional cada dia més erràtica i incomprensible, que inclou la revelació de secrets de seguretat nacional referents a Estat Islàmic davant d’alts membres del cos diplomàtic rus (una altra vegada) serien motius per tirar endavant un procés d’impeachment que podria comptar amb el suport de sectors importants del Partit Republicà, sense el concurs del qual, per altra banda, resultaria impossible treure el paquiderm taronja de la presidència. Veurem on acaba tot plegat, però els tambors ressonen amb força i la premsa americana, amb el diariThe New York Times en primera línia, s’han pres molt seriosament la tasca de complicar-li la vida a Trump tant com sigui possible.
La mateixa setmana que ens arriben aquestes notícies d’ultramar, al Congrés de Diputats d’Espanya han estat reprovats per majoria parlamentària el ministre de Justícia, Rafael Català; el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, i el cap de la Fiscalia Anticorrupció, Manuel Moix, precisament per la seva pertinaç i sostinguda obstrucció a la justícia. El triumvirat Català, Maza i Moix (podrien convertir-se en firma i posar un despatx, allò que se’n deia un bufet) té una doble missió: perseguir independentistes i protegir corruptes, i la realitza a consciència. Els canvis efectuats per Català i Maza dins la fiscalia, amb l’objectiu de col·locar-hi fiscals dòcils i sensibles a les necessitats del PP (començant pel mateix Moix, i la seva aparatosa i impresentable arribada a la cúspide de la jerarquia Anticorrupció), així com el setge judicial contra els polítics catalans a compte del Procés (amb la grotesca querella presentada contra la consellera de Governació Meritxell Borràs, també aquesta mateixa setmana) demostren amb contumàcia, dia sí i dia també, què entenen Català i els seus esbirros per “una justícia independent i al servei dels ciutadans”, com va tornar a proclamar a la sortida de la sessió en què se l’acabava de reprovar.
La reprovació d’un ministre de Justícia i dels màxims dirigents de la institució fiscal, allò que en podríem dir la cúpula judicial, és un fet insòlit en la democràcia espanyola, i és prou indicatiu del nivell de degradació que ha assolit l’Estat de dret sota el govern del PP. Però encara no és suficient ni de bon tros per aclarir (i encara menys per depurar) responsabilitats polítiques. Torna a haver-hi un senyor X a la política espanyola, que naturalment és Mariano Rajoy, i que de moment aconsegueix escapolir-se de l’escomesa escudant-se rere tota mena de peons (peons cada vegada més enlairats, això sí, com l’ex-president madrileny Ignacio González, la dimissionària consuetudinària Esperanza Aguirre o els ministres del seu Executiu sota ombra de sospita) i sobretot fent veure que ell és imbècil, amb perdó, i no s’adona mai de res (increïblement hi ha qui li compra la impostura), però seria raonable que més d’hora que tard el president d’Espanya hagués de respondre per la corrupció massiva i per les anomalies democràtiques (sobretot amb relació a Catalunya) que s’han produït durant el seu mandat. Si, com estableix la frase que ja ha esdevingut tòpica, el PP actua com una banda criminal organitzada amb tot el que això comporta, és tan lògic que el cap de la banda es protegeixi i s’amagui com que acabi essent descobert i posat a mans de la justícia. Amb la qual cosa ens tornem a trobar amb el que volíem dir: als EUA tenen un problema polític amb el president i busquen la forma de resoldre’l per la via política. A Espanya hi ha un problema de possible delinqüència amb el president i la via política es mostra insuficient per donar-hi resposta, caldrà recórrer (tal com el mateix PP ha instaurat com a costum) a la via judicial. Però sí que seria un espectacle deplorable que algú com Mariano Rajoy, que, al contrari del que afirma una vegada i una altra, no tan sols està perfectament al corrent de tots els lladronicis que es cometen sota l’empara del partit que presideix, sinó que n’és instigador i màxim responsable, pogués arribar a donar per finalitzada la seva carrera política retirant-se com un home honorable. Seria excessiu fins i tot per a nosaltres.
