Ara no ens farem els sorpresos, oi? Algú realment s’ho va creure? Les primeres setmanes de la pandèmia, fa un any llarg, quan la majoria estàvem tancats a casa, ens vam posar solemnes i vam assegurar que, d’aquesta, n’aprendríem. Que “si el virus no entenia de classes socials”, ens n’havíem de sortir tots junts sense deixar ningú enrere; que si els carrers i paratges buits havien permès a la natura desestressar-se i recuperar espais, que abraçaríem el verd; que si havíem pogut tornar a voltar per la Rambla, doncs no volíem que tornés el turisme massiu. I que seríem més alts, i més forts, i més guapos.
“El confinament permet agafar aire per repensar el futur”. “L’home s’ha retirat només uns dies i l’ecosistema ens ha mostrat la seva capacitat de regeneració a Venècia. Es veu el fons dels canals i a algunes illes hi han retornat els dofins”. “Què ens ha deixat de bo la crisi del coronavirus i què ens podria servir de cara al futur”. La premsa aventurava que com a societat iniciaríem una nova relació entre nosaltres i amb el planeta. I nosaltres, des dels balcons, des de cases adossades o mirant la pintura escrostonada d’un trist cel obert, ens ho vam voler creure.
Però és que ni la primera premissa era certa. El virus sí que entenia de classes socials. No era el mateix viure la pandèmia en un xalet que atapeïdes diverses famílies en un mateix piset de la perifèria empobrida d’una gran ciutat. No era el mateix poder fer teletreball que haver d’agafar el metro cada dia per anar a fer de caixera a un supermercat. No era el mateix que el virus impactés sobre un cos sa i cuidat amb tots els recursos i més, que sobre un de castigat per anys netejant habitacions d’hotel a preu de saldo.
I al darrere, hi venen la resta d’unicorns que ens van voler fer empassar. Perquè, d’aquesta, no ens en sortirem tots junts, ja que els fons europeus que haurien d’arribar per permetre que tothom pugui tenir els recursos necessaris per sostenir-se, sabeu a qui acabaran beneficiant, oi? Exactament, als que ja en tenien més. I que en molts casos han aprofitat la pandèmia per fer-se encara més rics. En un informe presentat al mes d’abril i liderat per Ecologistes en Acció, alerten que aquests fons generaran deute públic, retallades i austeritat. A “Guia NextGenerationEU: més ombres que llums” alerten que “difícilment es podrà impulsar un període de fort creixement econòmic com per retornar el deute sense retallar la inversió pública i sense augmentar el deteriorament ambiental”. Així que no haurem après ni del confinament ni de la crisi desencadenada el 2008 perquè tot apunta que els propers anys patirem un pla d’ajustament estructural i reformes laborals i de les pensions. L’afectació sobre la jubilació ja ha començat a ensenyar la poteta. Tots junts, no; uns pocs encara millor a costa dels altres. A l’informe detallen que els diners per al rescat s’estan repartint entre les grans empreses. Endesa, Iberdrola, Repsol o El Corte Inglés són a la llista de les que s’emportaran la major part del pastís. A les pimes, autònoms o l’economia social i solidària els tocaran les engrunes, si és que en queden. No us ho creieu? L’informe mostra com els projectes presentats per Endesa i Iberdrola ja suposen un de cada dos euros de les subvencions totals d’Europa per al conjunt de l’Estat. Tornem-ne a parlar quan s’hagin adjudicat definitivament.
I de l’unicorn ecologista, què en queda? La manca de transport públic en xarxa, ràpid i no massificat en moltes zones del país dificulta que tantíssima gent abandoni el vehicle privat. I no hem sabut ni tan sols insinuar un pla per intentar no ser tan dependents del turisme. La demanda de diverses patronals d’ampliar l’aeroport del Prat semblaria una broma de mal gust si no fos perquè els grans mitjans els fan de claca i perquè, si no ens activem, ens trobarem d’aquí a no res lamentant que encara arriben més milions de turistes cada any, que encara hi ha més vols emetent gasos contaminants i que encara estem més enganxats al turisme.
Però tot són unicorns? No hi ha res a fer? M’agrada pensar que sí que hi ha esperança de construir una societat diferent. Així que us deixo amb les paraules de la periodista Naomi Klein al tercer número de la revista Jacobin América Latina (que Catarsi Magazín distribueix als Països Catalans):”La pandèmia ha desmentit la idea que les societats del capitalisme tardà són incapaces de transformacions radicals en un termini determinat. Hem estat testimonis de les intervencions estatals a l’economia més agressives que s’han vist des de la Segona Guerra Mundial”. És, doncs, com ja sabíem, a les nostres mans. Depèn del que estiguem disposats a fer.
