Vaig visitar Berga el 2012 per primera vegada. Va ser un viatge casual, de passada cap a una altra destinació. Berga era un poble inserit en la dinàmica del procés, cosa que impressionava un turista accidental procedent d’Alacant. En aquest poble senzill hi havia tots els elements que servien perquè qualsevol malintencionat s’animara a assenyalar Berga per estigmatitzar-lo: localitat d’interior, simbologia independentista arreu, el castellà no s’hi sentia enlloc... Per acabar-ho d’adobar, el 2015, Montse Venturós es va convertir en l'única alcaldessa de la CUP d’una capital comarcal. No és estrany que més endavant alguns designaren Berga com una de les capitals més representatives de “Tractòria”, aquell subpaís imaginari enfrontat a la moderna, cosmopolita i –per descomptat– castellanoparlant “Tabàrnia”.
En el context de les eleccions, catalanes i espanyoles del 2015, Venturós es va negar a retirar una estelada de la façana del seu Ajuntament. Fidels al costum de reblar el clau amb el simbolisme estèril, molts van generar un relat per convertir Venturós, a ulls de molta gent d’arreu de Catalunya i de tot l’Estat, en l’alcaldessa de la CUP que no s'atrevia a desobeir la justícia, atès que formalment va deixar de ser alcaldessa durant els sis mesos en què va quedar inhabilitada. “Una desobediència de cartró pedra”, va etzibar Artur Mas, dolgut pel veto de la CUP a la seua investidura després dels comicis del 27 de setembre del 2015.
D’alguna manera, tot Catalunya i bona part de l’Estat restava pendent de quina forma prendria –o no– la desobediència de l’alcaldessa de Berga, a qui alguns, autoerigits com a portaveus de la coherència, exigien mantenir-se en el càrrec malgrat la inhabilitació per "plantar cara" a la justícia. Poca gent parlava, en canvi, que el poble estava en plena fase de recuperació pressupostària després de diverses legislatures, les dues últimes amb Convergència a la batllia, en què el deute s’havia unflat sense aturador. Venturós i el seu equip es van trobar amb un forat de vora 20 milions al consistori. Curiosament, aquell deute no es va generar a còpia d’obres megalòmanes o de contractacions desorbitades, tal com va ocórrer en altres zones del país, sinó a partir de la desídia d’uns governants que passaven els dies, mentre empenyien els anys, sense posar remei a una situació que requeria de simple diligència per evitar-la. Va ser l’equip de Venturós el que, amb més treball que saviesa, va haver d’afrontar aquella situació després de guanyar, de manera inesperada, les eleccions municipals el 2015, quan la CUP va traure una seixantena més de vots que Convergència a la capital del Berguedà.
Als següents comicis locals, els del 2019, amb la inhabilitació ja extingida, Venturós va estar només a un regidor –i a uns cinquanta vots– de la majoria absoluta al seu poble. Segurament, els veïns de Berga no van premiar només la bona gestió econòmica –el deute s'ha reduït a uns 12 milions. D’alguna manera, la inhabilitació per part de la justícia va reafirmar el poble a l’hora de garantir que l’alcaldessa recuperara el seu càrrec, al qual es dedicava amb passió. Molts dels qui la coneixen, i no tots partidaris de la seua manera de fer, expliquen que passava hores i hores al consistori, també els cap de setmana, amb una dedicació intensa que, diuen, li ha pogut passar factura.
En canvi, allò que ha transcendit han sigut les preteses contradiccions per desobediències presumptament mal exercides. Les depressions, com els estats d’ànim afectats per sobrecàrregues laborals, familiars, emocionals, etc., continuen sent secundàries per a l’opinió pública, més pendent de la gresca intranscendent i de les incoherències atribuïbles als traïdors de la pàtria que de les conseqüències d’una rutina molt lloable, però que pot resultar nefasta en termes personals. Malauradament, l’exhibicionisme insignificant atrau més interès mediàtic que la gestió discreta, per bona que puga ser.
Més enllà de l’ambient contaminant que envolta la política i dels relats acusatoris dels uns i dels altres, Venturós va demostrar que es pot governar bé si es fa amb seriositat i entusiasme. Encara que tanta implicació passe factura. Factures que no es poden pagar amb caixes solidàries sinó, en tot cas, amb respecte, empatia i reconeixement. I sobretot, posant remei i defensant allò que tothom diu defensar de manera exclusiva i quasi ningú defensa, que són els problemes reals.
