Replegament identitari, diu?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una vegada esgotats els relats que situaven el procés independentista com a pura maniobra partidista (per amagar corrupció o retallades), els detractors del procés han trobat un nou filó. Es tracta de presentar-lo com un replegament identitari, l’equivalent en la nostra societat al que representen els populismes de dreta i extrema dreta a Europa. Si fem un esforç per treure la mala llet que conté tal deformació propagandística, podríem entrar a discutir si hi ha res de cert en ella.

L’augment i la persistència dels bons resultats dels populismes de dreta han provocat que les anàlisis polítiques tractin, cada vegada més, de no demonitzar el seu electorat. Ara del que es tracta és d’explicar els motius estructurals que lliguen les polítiques de la UE, la desindustrialització i l’atur amb el retrocés de l’esquerra (particularment el daltabaix socialdemòcrata) i l’auge de la dreta.

Però, després de superar la visió simplista de l’electorat dretà, ens queden per superar altres simplificacions. Fa pocs dies, la revista Time celebrava la victòria de Macron sobre Le Pen indicant que el conflicte que representaven era entre nacionalisme i globalisme. En aquesta línia, alguns politòlegs ja parlen d’un nou eix que dividiria la política europea en dues vessants: GAL-TAN. Hi hauria d’una banda els verds-alternatius-llibertaris i de l’altra, els tradicionals-autoritaris-nacionalistes.

És evident que l’independentisme català no encaixa entre els TAN. Pierre Vilar ens recomanava pensar històricament com la millor manera d’entendre la realitat. Per tant, tractar d’encabir en una mateixa categoria una sèrie de nacionalismes d’Estat amb les reivindicacions dels pobles sense Estat, sense analitzar d’on sorgeixen històricament cadascun d’aquests, és el millor camí cap a no entendre res. Els populismes de dreta no són altra cosa que un rejoveniment en les formes dels nacionalismes d’Estat. I dels nacionalismes d’Estat, als Països Catalans en som experts no com a generadors sinó com a víctimes.

A nivell europeu, el que representa històricament el catalanisme i l’independentisme és diametralment oposat als nacionalismes d’Estat. Quan Einstein va visitar Catalunya el 1923 va recomanar al seu amfitrió, el socialista Rafael Campalans, que no es definís com a nacionalista. Ho deia algú que s’havia oposat coratjosament a l’imperialisme bel·licista alemany. Però ho deia al mateix temps que afirmava haver entès i compartir les reivindicacions nacionals catalanes.

Aquesta oposició diametral també existeix avui dia. La causa de l’independentisme és la causa de l’aprofundiment democràtic i la conquesta de llibertats. Com s’explica, si no, la massiva manifestació a Barcelona a favor de l’acollida de refugiats? És impossible de dir si l’opció majoritària de qui es va manifestar aquell dia era la independència o era qualsevol altra. Però valorant la presència d’estelades, així com les persones i entitats organitzadores i les que hi van donar suport, veiem que l’espai compartit entre l’independentisme i la idea de l’acollida és ampli i no és una mera casualitat.

Aquesta significació, a nivell internacional, de la nostra causa, també es percep quan veiem quines personalitats i forces polítiques donen suport a la celebració del referèndum, des de les signatures recollides per Let Catalans Vote fins a la resolució que partits comunistes d’arreu van signar en el seminari celebrat a Mèxic a finals de març, a iniciativa dels diputats Gabriela Serra i Joan Josep Nuet.

Els nostres suports, per tant, encaixen més aviat amb els verds-alternatius-llibertaris que abans esmentàvem. Però l’única via per oposar-nos als nacionalismes autoritaris d’Estat, als populismes de dreta, no és l’enfortiment de la UE o del globalisme, que és la dicotomia que establia la portada de Time i a la qual també ens abocaven els cinc escenaris que Juncker va presentar com els únics possibles per a la refundació de la UE.

El que Catalunya pot aportar a aquest debat és un nou paradigma en la construcció d’Estats a Europa, un nou ús d’aquesta sobirania que es reclama. Ha de servir per obrir un procés constituent que ofereixi vies de participació popular en la definició i el control de les noves institucions polítiques. Ha de servir per desplegar la solidaritat que majoritàriament s’expressa en la nostra societat. A mesura que avancem en el nostre procés constituent podrem generar aquestes aliances a nivell europeu que superin les dicotomies que se’ns presenten com a falsos debats.

En definitiva, el nostre procés servirà per construir un model que no té res de replegament identitari, i molt de desplegament republicà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).