Fa ja uns anys, quan Pedro Sánchez era expulsat de la direcció del PSOE, un periodista va dir que s’estava «futbolitzant la política». Era el primer cap de setmana d’octubre del 2016, i les televisions van cobrir pràcticament en directe el comitè federal del partit que va acabar amb la marxa de l’actual president del Govern espanyol. Qui anava a dir, en aquell moment, que Sánchez tornaria amb tanta força per ressuscitar el PSOE, que llavors va desencallar la investidura de Mariano Rajoy i s’havia salvat del possible sorpasso d’Unides Podem.
Aquell esdeveniment es va cobrir de manera ben intensa per part dels mitjans. Ja no eren només les portades dels diaris o les obertures dels telenotícies: eren les connexions en directe constants, el minut a minut, l’especulació davant la manca de novetats, l’opinió sobreactuada i la tensió escenificada als platós. L’onada del 15-M, l’arribada de Podem –que va nàixer als debats televisius– i la tensió per la crisi econòmica havia evidenciat que els debats polítics, en televisió, podien ser ben rendibles si en comptes de la moderació s’apostava per l’estridència i la provocació en directe.
Fa uns dies, en un dinar, un altre periodista va anar més enllà d’aquella primera frase citada i em va dir que «els polítics són els nous futbolistes». La tesi, explicava, es basa en el fet que, més enllà que els debats públics de política i de futbol sovint tendeixen exhibir poca profunditat i molt de soroll, els esdeveniments polítics són seguits amb una intensitat sense precedents, estan més que mai en boca de tothom i ara, amb més partits polítics que abans i amb tanta atenció mediàtica, és més fàcil que la gent adopte un polític com a ídol –o com a tot el contrari.
Les xarxes socials contribueixen a aquesta transformació. La necessitat creada d’opinar cada dia sobre cada novetat aportada per l’actualitat compensa, en molts casos, les contradiccions en el discurs que això pot generar –és difícil no contradir-se si has d'opinar a cada minut. L’anàlisi, la crítica amb vocació de distanciament, queda relegada a un segon pla, i s’imposa l’interès pel que diu certa gent d’opinió tan previsible com hostil. Com els qui assisteixen a missa per reafirmar-se en els seus pensaments, o com els penitents que s'autoflagelen en un ritual religiós.
Això últim no és nou, però ara és més visible que mai. El pudor davant els favoritismes sembla que s’ha extingit del tot. Fins al punt que els polítics, com els futbolistes importants, són defensats o atacats de manera sistemàtica i constant per un seguit de tertulians o tuitaires influents. I com que això passa, com que hi ha la sensació que cada vegada hi ha més votants inamovibles –almenys són aquests els qui més es fan notar–, molts polítics es permeten el luxe de fer i desfer al seu gust sense por a caure en contradiccions flagrants. Tal com es podien permetre els ídols d’altre temps, sempre en boca de tothom, sempre amb la seguretat de sentir-se protegits dels atacs que podien rebre.
No s’explica, si no, que Toni Cantó accepte liderar un d’aquells xiringuitos –aquest ben descarat, per cert– que ell tant ha criticat. Tampoc no s’entén, per exemple, que el síndic socialista a les Corts valencianes, Manolo Mata, defense Jaime Febrer, company seu de partit, enmig d’una presumpta trama de corrupció que, tot i la presumpció d’innocència, hauria d’incomodar el PSOE valencià, un partit que tant ha batallat dialècticament contra la corrupció del PP. O que Carlos Mazón, president de la Diputació d'Alacant i nou líder del PP valencià, es comprometa a solucionar el problema de l'infrafinançament, tot i saber perfectament que això no ocorrerà, i encara menys gràcies al seu partit.
És l'aurèola d'impermeabilitat amb què compten alguns, construïda pel context de seguiment intens de la política, tan frenètic, tan parcial, tan assumit i tan consolidat. Un context que ha convertit els polítics en grans protagonistes de la societat i, en molts casos, en grans antagonistes de l'exemplaritat.
