La variant delta de la covid afecta capes de la població que fins ara es consideraven indemnes mentre el canvi climàtic es confirma com un problema de salut pública. Tot i que se’n sap i se n’aprèn molt, queda encara molt per investigar i fer. Uns científics, a tot el món, se centren en les noves variants i denuncien la insolidaritat del procés de vacunació, mentre que d’altres alerten sobre l’amenaça del canvi climàtic extrem, la sequera i l’escassetat d’aliments. Tanmateix, a mesura que més població envelleix i viu més temps, les afeccions cròniques i la multimorbilitat tenen major prevalença, i el sistema sanitari les ha d’atendre amb nous nivells d’habilitat i tècnica. I és tota la societat, i no sols la sanitat, qui ha de fer front a les deficiències alimentàries, l’empitjorament de la salut mental i els estralls de la violència de gènere que la covid ha fet més durs.
Ens diuen els demògrafs que si no canvia la mortalitat provocada per la pandèmia, l’any 2030 el nombre de majors de 60 anys augmentarà en un 56% respecte el 2019, passant de 900 milions a 1.500 milions. Aquest canvi en la piràmide de població implica més atenció a la gent gran, i vetllar perquè no es repeteixi mai més la trista indignitat que hem viscut amb algunes residències de la tercera edat. Fer accessible i universal la sanitat a tota la població, al marge de l’origen, edat i gènere, implica decantar-se per un model públic accessible i proper. A Catalunya, a manera de paradoxa, hi ha centres de primària tancats mentre d’altres han incorporat, amb tensions, l’atenció domiciliària i de crònics.
Algun dels reptes sanitaris són de fa temps (per malalties com la fibromiàlgia, la SQM, la síndrome de la fatiga crònica i l’increment d’al·lèrgies de tota mena), i ara s’hi afegeixen els de la covid i les seves seqüeles, amb l'ansietat i l'estrès post traumàtic que senten milers de persones. La por a perdre la feina, el negoci i la casa emmalalteix, i és tan dolent per la salut que hi hagi gent sense casa com la gasiveria d’ajuntaments que, amb un fàcil recurs a la burocràcia, priven de l’accés a la sanitat a qui no té ni papers.
Quan el model econòmic neoliberal degrada els determinants de la salut, el model d’atenció primària no pot cobrir amb garanties tots els aspectes bio-psico-socials, i posa en qüestió, definitivament, el model tradicional i jeràrquic. La feminització de la medicina no impedeix l’alta incidència del burnout sanitari centrat en l’atenció primària, l’oncologia, la medicina intensiva i cures pal·liatives, amb greus repercussions laborals, personals i econòmiques. I ja no val reduir el diagnòstic a dir que falten metgesses o que cal augmentar la dotació per sanitat en els Pressupostos, que també: és cabdal posar en qüestió la dualitat bàsica d’arrel (metge/infermer) i incorporar més fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadors i educadors socials i psicòlegs comunitaris… i canviar un model educatiu que dona l’esquena a la malaltia i la mort.
Potser hem oblidat els aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre però ara entenem que qui treballa en salut està del mateix costat de les persones malaltes. El vell “contracte social” que establia jerarquies diferenciadores no té cap sentit: en el context de la covid s’ha exposat a riscos laborals, malalties, lesions i fins i tot la mort. L’OMS ens alerta que l’angoixa psicològica i mesures de seguretat i salut laborals insuficients provoquen un augment de les malalties laborals, taxes elevades d’absentisme i reducció de la qualitat assistencial. Cal, doncs, revisar el model i protegir a qui hi treballa i el manté en funcionament, en la consciència que la sanitat pública és un bé a preservar de mercantilitzacions, preconceptes i polítiques ineptes..
Em deia fa poc un metge “jove” que no defuig cap dels reptes (pandèmia, millor integració al sistema sanitari de les llars de la tercera edat, assistència domiciliària per a persones amb malalties cròniques o crítiques), que cal no buscar més adjectius i passar a l’acció. El model d’atenció integrada, centrada en la persona, i que se segueix des de la infància fins a la fi de la seva vida, rigth care i decisions compartides, ja existeix, i és el de l’atenció primària, però necessita repensar-se i agafar forces amb més recursos, avaluació contínua i molta més interdisciplinarietat i capacitat d’adaptació, activant la utilització no mercantilitzada de les big data, i redistribuint les funcions a aquell perfil en el qual es troba la millor solució.
I l’amic metge que es connecta a la xarxa i investiga, quan passa visita vol veure la cara de les persones malaltes i no la pantalla de l’ordinador, posa l’accent en la necessitat vital d’innovació i de potenciar l’atenció sanitària amb més recursos i professionals i més autonomia de gestió.
En parlem?
