Manuel Marchena, el magistrat ponent de la sentència contra el Govern de l’1 d’Octubre, ja no les té totes. La seguretat que exhibia a la mateixa sala de justícia que va condemnar Lluís Companys s’ha evaporat.
El magistrat manté una activitat social incessant i constants trobades privades amb periodistes. Davant aquests ja ha confessat que intueix una derrota estrepitosa davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Els reiterats fracassos del jutge instructor Pablo Llarena per extradir els exiliats acusats de sedició i rebel·lió havia anat posant en evidència el fonament de les acusacions. Però Manuel Marchena havia anat fent la seva, fent cas omís als pronunciaments dels tribunals europeus, amb especial menció a la resolució de la justícia alemanya davant la demanda d’extradició de Carles Puigdemont.
Però en cap cas havia experimentat una rebolcada directa. Fins que va arribar la doctrina Junqueras, que va reconèixer la immunitat del líder republicà, qui havia estat escollit eurodiputat. La justícia de la UE en el cas d’Oriol Junqueras va certificar la disparitat de criteri de la justícia espanyola front la resta de tribunals europeus. Si el pronunciament corresponia a tribunals europeus, els encausats se sentien emparats. Si el pronunciament corresponia a la justícia espanyola, els encausats no tenien cap dret. Uns (Puigdemont, Comín i Ponsatí) podien circular lliurement per Europa mentre que Oriol Junqueras, pels mateixos motius, havia d’estar entre reixes.
Els vots particulars de dos magistrats del Tribunal Constitucional davant els recursos d’empara dels presos independentistes han estat, però, la primera puntada de peu interna que ha experimentat Marchena. I aquesta sí que ha estat una desautorització tan contundent com significativa al magistrat. No només consideren que s’han vulnerat fins a quatre drets fonamentals: és que damunt recriminen al mateix Tribunal Suprem no haver exigit l’indult.
L’autarquia pregona que amara la justícia espanyola potser tampoc no s’hauria inquietat. Recordem que la dreta extrema i l’extrema dreta no han dubtat a verbalitzar un refús a les institucions europees i a la continuïtat d’Espanya en les mateixes. I que el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, amb posterioritat a la sentència del Suprem no va dubtar a signar articles als mitjans recriminant Marchena no haver sentenciat per rebel·lió als ja condemnats per sedició i malversació. Segons la seva tesi, l’1 d’Octubre va ser un cop d’Estat, com el de Tejero, Armada i Milans del Bosch. Exactament el mateix. Entrar a trets al Congrés i treure tancs al carrer era el mateix que esperonar la ciutadania a mobilitzar-se. La mateixa tesi sostinguda per Vox.
El Tribunal Suprem de Marchena no s’ha sentit definitivament desautoritzat fins que el Consell d’Europa i el mateix Govern espanyol no s’han pronunciat. Gairebé simultàniament, l’organisme europeu amb representació de tots els països de la UE, entre d’altres, i el Govern espanyol, feien un pas, asimètric, que ha estat una estocada al fetge de Marchena. Són dues resolucions polítiques que el deixen en evidència, i així ho ha reconegut en privat el president del tribunal, que opera en la mateixa fatídica sala que va sentenciar a mort Lluís Companys. I així ho expressava un conegut rotatiu madrileny, amb una portada a cinc columnes.
La resolució del Consell d’Europa no és fruit de la casualitat. El treball de formigueta de la senadora Laura Castel, entre d’altres, ha estat impagable. El republicà Gabriel Rufián va batallar àrduament davant el PSOE perquè un independentista pogués ser membre del Consell d’Europa durant la negociació d’investidura. Era part de la lletra petita de l’acord, la que passa desapercebuda. Efectivament, l’acord no va ser a canvi de res, tal com alguns no han deixat de repetir. Sense aquell acord mai no hauria arribat, tampoc ,l’indult als presos polítics. I no només perquè regalant el Govern espanyol a la dreta extrema i l’extrema dreta hauria estat inviable. Aquests haurien fet seva la versió del fiscal Zaragoza. Els condemnats per l’1 d’Octubre eren reus de rebel·lió i havien protagonitzat un cop d’estat.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans farà caure la sentència. Però, dissortadament, encara va per llarg. I mentrestant, l’espiral de venjança seguirà amb la inèrcia inicial. Amb un Tribunal de Cuentas que opera al marge dels tribunals de justícia i que sembla volatilitzar un principi fonamental del dret pena. Non bis in ídem. Això és, no es pot condemnar una persona dues vegades per la mateixa causa.
