Els qui fins fa pocs dies eren presos polítics catalans, recentment indultats pel Govern espanyol, són perfectament conscients que podrien tornar a la presó. La possibilitat de revocar els indults existeix, tot i que la major part dels juristes la consideren ben remota. Sobre el paper, i si ens atenem a l’escàs nombre d’indults revocats pel Tribunal Suprem en la història recent –es podrien comptar amb els dits d’una mà–, hauríem de pensar que aquest desenllaç és ben poc probable, per no dir impossible. Però malauradament, hi ha molts indicis que conviden a no descartar-ho.
Hores després que tres líders de Ciutadans –Inés Arrimadas, José María Espejo-Saavedra i Carlos Carrizosa– presentaren un recurs a títol personal contra els indults, el Suprem el va admetre a tràmit amb una rapidesa rècord. Pel seu compte, Vox ha fet seus els arguments de l'alt tribunal per posicionar-se en contra de l'alliberament dels presos. Alhora, cal recordar que el Suprem es va atrevir a relacionar els indults amb el “benefici al que aspiren” alguns dels presos, “que precisament són líders polítics dels partits que avui garanteixen l’estabilitat del Govern cridat a l’exercici del dret de gràcia”. Una interpretació estrictament política que no hauria de cabre en una interlocutòria del Suprem.
No és, ni de bon tros, l'única interpretació política que el Suprem ha fet els últims anys. Es podria recordar, per exemple, que al febrer del 2018 l'alt tribunal va argumentar la denegació de la llibertat provisional a Jordi Sànchez dient que “el sol·licitant manté el seu ideari sobiranista, cosa que resulta constitucionalment vàlida, però que impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva”. Un mes més tard, el Suprem tornaria a rebutjar un permís de Jordi Sànchez, en aquest cas per ser investit president de la Generalitat de Catalunya. Al rerefons hi havia el precedent de Juan Carlos Yoldi, empresonat per formar part d’ETA, qui sí que es va poder sotmetre a una votació idèntica el 1987 al Parlament basc, tot i que no va prosperar. Pablo Llarena en aquell moment va justificar que Yoldi va poder acudir a la cambra basca per la impossibilitat de reiterar el delicte pel qual va ser condemnat. En canvi, Sànchez, qui encara no havia estat jutjat i qui, per descomptat, no tenia cap vinculació amb el terrorisme, no es va poder sotmetre a la sessió d'investidura al març del 2018.
No acabaríem mai si enumeràrem tots els exemples d'aquest tipus que podríem esmentar. Un dels últims, que citarem per evidenciar l’hermetisme en què es refugia el Suprem, és la reacció a la votació del Consell d’Europa, favorable als indults i a la retirada de les euroordres de detenció contra els exiliats. Lluny del silenci, el Consell General del Poder Judicial ha denunciat la “ingerència” del Consell d’Europa en la justícia espanyola, cosa que per cert també va fer, amb un altre to, el Govern espanyol. No és la primera vegada que la justícia espanyola discuteix decisions de l’europea, atès que ja van rebutjar públicament la sentència d’Schleswig-Holstein, tribunal alemany que va denegar l’extradició del president Puigdemont per rebel·lió i sedició. Els informes del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU també van ser contestats per l’alt tribunal.
Tot això ve a tomb del fet que la justícia espanyola exhibeix, amb orgull, una autarquia que, sembla, està disposada a mantenir fins al final. Era difícil sospitar que s’arribaria fins aquest punt d’aïllament, i per això sorprèn que ara hi haja una majoria que confia que els indults siguen definitius. Els precedents haurien de generar, com a mínim, certa inquietud. Més encara si es constata que el Tribunal Suprem, gran representant d’aquell ens abstracte que alguns anomenen deep state, mai no s’ha doblegat davant les exigències procedents de l’àmbit internacional, ni tampoc des de dins del mateix Estat.
Ara, després que el president de la CEOE, així com el Cercle d’Economia o fins i tot bisbes –gent amb veu i respectada al si de les estructures de l’Estat–, així com el mateix Govern, s’hagen pronunciat a favor de la conveniència dels indults, poques coses fan pensar que el Suprem es moga el més mínim del seu posicionament inicial. L’alt tribunal representa, exactament, allò que sempre ha representat l’immobilisme nacionalista espanyol: rigidesa estricta contra els canvis, contrarietat davant la renovació, hostilitat enfront del progrés.
Només cal recordar la posició de l’Estat espanyol durant les últimes pèrdues colonials. Els britànics, després d'anys i panys de guerres, acabarien per inventar als anys trenta la Commonwealth per mirar de mantenir lligams polítics amb les excolònies. Tres dècades abans, Espanya havia preferit resistir amb orgull i negar-se a la possibilitat d'adaptar-se a una nova integració amb els últims territoris que dominava al Carib i al Pacífic. L’imperi espanyol va perdre les colònies, però amb el cap ben alt i l’orgull intacte. Un segle més tard, el Suprem transmet la sensació d’identificar-se amb aquest nacionalisme immobilista, hostil i arcaic que prioritza l'orgull per damunt de la necessitat d'evitar una derrota inevitable.
