Ofrenar glòries a Susana Díaz

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El socialisme espanyol viu el seu moment fratricida en forma de l’elecció del nou secretari general del partit. No té l’encant de les primàries americanes. No el pot tenir després del cop d’Estat de l’antipolítica de Susana Díaz dins el PSOE que va permetre de constituir la große-Koalition.

Semblava que aquestes eleccions havien de ser una passejada triomfal de Susana Díaz i el socialisme més rònec. Pedro Sánchez ha sabut plantar cara en el darrer sainet d’un partit que no ha sobreviscut ni al seu maridatge amb el neoliberalisme, ni a la mala gestió de Rodríguez Zapatero durant la gran recessió. Amb tot, Sánchez tampoc representa un socialisme que hagi sabut recuperar l’esquerra: és més receptari neoliberal.

Davant el que representa Díaz, no sorprèn que tots els partits socialistes dels Països Catalans i la seva militància hagin optat per donar més suports a Sánchez. Tots? No, el PSPV ha vist com es dividia entre el real de la militància i l’alineament de la seva cúpula amb Díaz. Mentre Ximo Puig ofrena noves glòries a Susana Díaz, la majoria dels socialistes valencians giren l’esquena al lideratge socialista valencià i opten per l’opció més natural de tot el país.

S’imposa la pregunta de saber si valia la pena trasplantar i encaixar amb calçador l’opció de Susana Díaz. Pel camí, s’han pagat alts preus que ni la militància socialista valenciana, ni el Govern valencià, ni el mateix despertar valencià es mereixien. Pel camí, massa iniciatives de l’abast dels tres territoris han quedat en suspens o han estat boicotejats.

Podria semblar que la comunicació del sud del país amb el seu nord, el Principat, s’havia normalitzat. Les Illes i la seva presidenta no han tingut por tot i el que podien rebre de Ferraz i de l’herència Bauzà. Per contra, Puig no ha sabut o no ha volgut trencar prou amb Madrid. Tampoc ha visibilitzat prou les relacions amb els tres territoris de la nació. Puig i el seu Govern poden acabar generant una profunda decepció: estan essent una oportunitat perduda.

En el fons, tant li fa Susana Díaz o Pedro Sánchez. No són debats propis de la nostra nació, per bé que encara siguin debats rellevants per a una gran part de la nació. A més, el PSOE té l’espectre del PS francès al damunt i l’erm llegat de François Hollande. Els partits socialistes governants al País Valencià i a les Illes tenen encara més perills: no sols han de resoldre la qüestió ideològica, sinó que hauran de resoldre la qüestió nacional. Són assignatures pendents inajornables, com bé demostren els fets del PSC.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga

Director d'EL TEMPS. Doctor en història per l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Ha estat investigador a Columbia University i New York University.