El soroll de paraules en veu alta va en augment fins que el verb arriba a la carn. No es tracta de cap transsubstanciació cristiana. Els dos negres que juguen a buscar-se una i l’altra galta no estan apel·lant a cap versicle diví. Recorren en una processó de dos cossos metres i metres de paviment entre espentes, puntades i alguna rudimentària clau de catch. El carrer de Daroca s’ompli de caps en les finestres. Algú mira el rellotge amb nosa: les 16.45. La crida apoteòsica li acaba de rebentar la fràgil bombolla de la migdiada de suburbi. Els negres rodolen, s’alcen, es guaiten, s’ajunten i rodolen novament. Click, clack. Algú obri una llauna de cervesa. Hi ha qui menja pipes. S’aixequen tota mena de braços allargats amb el mòbil, per descomptat. Els terrats reben qualsevol mena de gent que recorre tot el perímetre en paral·lel de la deriva tempestuosa dels dos cossos al carrer. La perspectiva de circ romà admet esglaons. Del galliner zenital a la pompositat de les llotges al primer pis. Més allunyats, alguns compatriotes s’ajunten als cantons i somriuen, burletes. Una qüestió de dones? Un deute minúscul? Un antic malentès no resolt?
De fons, lent, amb una cadència de boira, pugen les notes d’un cante jondo. Unides als crits, a les veus trencades al punt de la bromera, tot plegat esdevé una composició primitiva, dolorosa i plena de vasos comunicants entre segles i cultures. Hi ha el nervi, la violència, la ferocitat. I tot allò s’acumula, s’encomana. Les dones entren en escena. Són dos figures grans, ancorades en eixa genètica africana de gran estabilitat òssia. S’inciten i es busquen els cabells. Els fills, en braços, romanen quiets i tranquils enmig l’estranya cançó de bressol. La baralla llangueix. Les darreres escomeses s’esvaren entre suors a la pell i esbufecs d’esgotadora activitat aeròbica. Els insults substitueixen la manca d’acció. Un espectador, descontent, llança un poal d’aigua. El gran circ romà s’agita entre murmuris de decepció. I amb els udols de les sirenes policials es posa el punt i final a la funció. Arriben els primers uniformats i els grupuscles de compatriotes es desfan com un terròs de sucre en un got de llet molt calenta. Policia Nacional i Local; furgonetes, cotxes, motos. Una escenografia de desembarcament aliat que embafa. Molt de folklore i poca execució. Talment ho lamenten a diari des de l’Associació de Veïns, on parlen a diari de màfies al barri sense especificar-ne. Quina màfia? La de la droga? La de la prostitució? La de l’estraperlo d’aliments de primera necessitat en les cues de la fam? La de la ineficàcia de l’Administració davant la pauperització galopant del barri, amb un 60% a l’atur? O potser la dels grans capitals que van construir el centre comercial d’Arena a preu de metre quadrat regalat afonant el xicotet comerç?
La màfia, diuen els veïns il·lustres, escandalitzats per la recent baralla amb pals entre un grup d’algerians i migrants del Sahel pel darrer cantó en la milla d’or del trapicheo local: un tros del carrer Sant Joan de la Penya, picotejat per tota mena de fons voltors i on la dosi no es publicita amb llums de neó, sinó amb sabates penjant dels fils elèctrics, cadires en posicions inversemblants i pregàries de l’Alcorà en la porta de Mercadona on, per uns euros, s’adquireix un gram de passaport de Medina a La Meca sense necessitat de fer cap Gihad. Així ho explica el melillero a les xiques que ha convidat eixa matinada al pis franc del carrer de Daroca. Vol impressionar-les i arrossega la veu amb ronques tonalitats d’outsider. La vida a Melilla, l’assassinat d’un germà pels sicaris de la frontera, la diàspora familiar rumb a futurs sense tanques, ni a dins ni a fora. “Allí están los azules, pelando moros en la esquina”, assenyala en direcció a una llunyania tèrbola de fanals que bé podria ser carrer o oceà. Al seu costat, fets d’alcohol i reggaeton, dos adolescents es magregen. S’han fet les sis. També les set. El melillero prossegueix, com un Sherezade berber, amb els relats sobre l’Estret i la mar d’Alboran que ningú ja no escolta. La llum del dia s’escampa amb un silenci trencat de colp per les persianes amunt dels primers comerços.
S’obri el teló i s’inicia, un dia més, el repetit espectacle dels baixos fons.
