Catalunya ha estrenat legislatura. I s’anuncia tempesta: s’han evidenciat estratègies diferents d’ERC, per una banda, i de Junts i la CUP, d’una altra, en relació al diàleg amb l’Estat i els indults, i la incomoditat d’una CUP ingènuament descol·locada per alguns nomenaments i decisions. Però la complexitat de la situació no hauria d’impedir teixir acords parlamentaris amplis.
La legislació catalana preveu diversos tipus de majories. El normal és que, segons el tema, funcioni la majoria simple (més vots afirmatius que negatius) o l’absoluta ( la meitat més un dels vots). El president Aragonés va necessitar un segon debat d’investidura per aconseguir el suport de 74 escons (ERC, Junts i CUP), sis més dels 68 que conformen la majoria absoluta.
És indiscutible que les opcions independentistes varen superar el 50 per cent dels vots en les eleccions de febrer, i és igualment cert que l’actual majoria, en no ser-hi el PDeCAT, no arriba a aquesta xifra. I els suports necessaris per afirmar que el govern disposa d’una majoria parlamentària sòlida s’hauran de treballar de forma permanent i complicada. Els dos pactes contraposats signats per ERC amb Junts i la CUP no auguren una legislatura estable. Potser per això, després de les declaracions sobre la urgència d’uns nous pressupostos per fer front a la crisi derivada de la pandèmia, el conseller d’Economia ha anunciat que aquest any no hi haurà pressupostos.
L’Estatut exigeix altres majories qualificades o reforçades per adoptar determinats acords. Molts organismes acumulen anys de retard en la seva renovació, entre ells, significativament, els relacionats amb la comunicació. Els membres d’algunes institucions (Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes o part del Consell de Garanties Estatutàries) han de ser escollits per una majoria de 3/5 parts (81 vots). Durant la legislatura anterior calia un acord dels grups independentistes amb Ciutadans o PSC: no va arribar mai. Ara s’ha produït un canvi rellevant no massa comentat: els 74 vots d’ERC, Junts i CUP sumats als 8 dels Comuns representen 82 escons, suficients per aprovar els nomenaments pendents. L’aritmètica no ho justifica tot: seria desitjable que els acords fossin molt amplis, i el PSC ja s’ha ofert a negociar. Però cal acceptar les regles de joc: les forces sobiranistes, entre les que incloc En Comú Podem, tenen la majoria suficient per procedir a les renovacions; la participació del PSC aportaria més suports però Illa ha d’assumir que els seus vots no són imprescindibles.
L’Estatut estableix també alguna majoria més reforçada, la de dues terceres parts (90 diputats i diputades), per aprovar, per exemple, la mai aconseguida Llei Electoral. I, sobre tot, l’Estatut marca la necessitat de 90 vots per donar llum verda a la seva reforma. El 30 de setembre de 2005, PSC, CIU, ERC, ICV i PP van aprovar per unanimitat el Títol VII que regula el procediment per superar i modificar el text estatutari. Un Títol VII ratificat, com la resta de l’Estatut, per la ciutadania en el referèndum de juny de 2006. Els partits independentistes, que acaten les altres majories que la legislació exigeix, varen obviar aquesta l’any 2017: l’error no va ser l’1 d’octubre, una jornada de mobilització valenta i massiva de la ciutadania; les equivocacions es van cometre abans, als Plens del 6 i 7 de setembre, i després, al Ple del 27 d’octubre. No hi havia dues legalitats. N’hi havia una, aprovada pel Parlament i el poble de Catalunya, que exigia 90 vots per avançar. Tot seguit, un Estat cegat per l’afany de venjança va guanyar clarament la cursa dels desencerts.
Amb la llibertat dels presos polítics, malgrat la ràbia del tripartit ultra de la Plaça Colón i el purisme egoista d’un sector de l’independentisme, caldrà tenir present més que mai les majories que cada moment exigirà.
