Em sento veritablement desolat cada vegada que llegeixo, sento o veig als mitjans de comunicació i a les xarxes socials els exagerats escarafalls que se solen fer davant dels conflictes polítics. Naturalment, també detesto la retòrica embafadora i oportunista de la concòrdia i el bon rotllo. Però el que realment em treu de polleguera és com s’administra una cosa i l’altra segons quin sigui l’interès polític, al marge de la seva consistència, per conformar un biaix favorable o contrari a cadascuna de les posicions segons convingui.
Ara mateix, com que allò que en podríem dir l’establishment institucional -sobretot, polític, econòmic i mediàtic- ha decidit que cal un temps d’estabilitat amb el pretext de la reconstrucció postcovid -i per, de passada, ajornar el desafiament independentista (sense, per cert, aturar el desafiament unionista)-, tot allò que sona a harmonia i consens és enaltit. I no paren de fer-ne representacions en públic, sigui a l’auditori de Foment, sigui al vestíbul del Palau de la Generalitat, només per citar dos espais de poder. Parlo de les simulacions de concòrdia entre governs que es necessiten més que no pas s’estimen, o d’avinença entre patronals i sindicats a qui només uneix l’addicció patriòtica a la que estan enganxats per raons crematístiques.
En canvi, l’expressió legítima -i de fet, més honesta- del conflicte, ara mateix està penalitzada. Que Junqueras i Sánchez discrepen (o ho fan veure) per marcar territori en legítima defensa de la seva estratègia etològica? Daltabaix mediàtico-tertuià i les xarxes s’escalfen. Que hi ha discrepants a Junts per la carta de Sánchez, modulada posteriorment per matisacions bizantines? Drama mediàtico-tertulià i les xarxes enceses. Que llavors hi intervenen l’ANC i el Consell per la República i es pot especular sobre la seva repercussió en el pacte de Govern? Tragèdia mediàtico-tertuliana i les xarxes cremen. I un anunci: espereu el clima apocalíptic que es crearà quan el Govern hagi de prendre posició -no dic decidir, perquè decidir, decidir...- sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat, una qüestió que dividirà l’opinió pública catalana més que la mateixa independència.
La qüestió de fons que cal tenir present és que si alguna cosa caracteritza la política és el conflicte. Ideologies en conflicte, models de societat en conflicte, partits en conflicte, interessos en conflicte, propostes electorals en conflicte... La sort és que, en política, i a diferència d’altres àmbits socials, hi ha la via principal de resolució dels conflictes que són les urnes i les majories per formar govern. Escandalitzar-se pel conflicte en política, o és també una forma encoberta de generar conflicte per seguir fent política, o és una mostra de poca confiança en la capacitat de la democràcia per arbitrar-lo. Les basses d’oli parlamentàries, els oasis polítics i els pactes de silenci mediàtic, no tan sols estan desacreditats sinó que, com sabem prou bé per experiència, són el brou de cultiu de tota mena de corrupció.
Cert que una manera d’encarrilar el conflicte polític és fer pactes. Pactes entre corrents dins dels partits, pactes entre partits per fer govern, pactes amb l’oposició per aprovar lleis... Però els pactes no signifiquen l’absència o la dissolució del conflicte, sinó la seva gestió poc o molt ordenada segons la força que té cada part en el conflicte. I qui diu pactes, diu “taula de diàleg”, que és una manera de negociar un pacte a mig o llarg termini, en una situació de conflicte on cap de les parts té prou força com per encarrilar-lo. El diàleg, si no és una estratagema dilatòria per no afrontar un conflicte, si no és tirar pilotes endavant sense tenir cap jugada prevista, és un torcebraç que si bé no resolt l’arrel del conflicte, pot mirar d’arbitrar-lo democràticament.
Per tant, la retòrica que presenta el conflicte polític com a nociu pel país, i que en lloc d’explicar-lo -i relativitzar-lo, com cal fer sovint- l’exagera amb termes extrems -crisi, trompada, ruptura, fractura...-, cal situar-la, ella mateixa, com a fet polític. En primer lloc, l’exageració cal entendre-la com a resultat de l’interès per crear un clima enxubat on la confrontació sigui percebuda com a inoportuna i imprudent. Els qui defensen la confrontació seran vistos com uns irresponsables. En segon lloc, em sembla obvi que com que es tracta d’una falsa concòrdia, inevitablement s’aniran descobrint esquerdes que provocaran en el ciutadà un nivell encara més alt de malfiança. No ens agrada el conflicte gratuït, però el consens forçat tampoc no és creïble. Finalment, cal veure quin seran els resultats dels pactes. Si produeixen resultats comprovables, la retòrica del bon rotllo es podrà salvar durant una temporada. Si no, si les expectatives no es compleixen, llavors els resultats poden ser políticament nefastos pels patrocinadors de la concòrdia que serà vista com un engany. Com sempre, el temps ens dirà com ha anat.
