Els camps ja estan inundats, amb l’arròs despuntant. La barreja ha anat molt bé. Aquelles extensions planes, tan sols puntejades pels magatzems i per alguna caseta de motor, ara són un lluent, on bull la vida. Avance amb la bicicleta, i un agró roig ix entre el canyar, amb un gest superb. És el primer que veig enguany: generalment aquell és territori del bernat pescaire, més indolent, que s’espera fins al darrer moment per a alçar el vol. L’agró roig és més escàs, i recorde com temps enllà vaig acompanyar un ornitòleg a fer el cens a la Mata del Jonc. Aleshores, ell comptava ous i jo buscava erugues d’una papallona d’allò més singular, que s’alimenta de bova i que rep el nom de Laelia coenosa. Una meravella entomològica. Des d’aquells dies, em va quedar l’estima per l’agró roig, el vertader rei de l’Albufera. I també per aquella papallona sibarita, embolcallada en el seu vestit envellutat.
Al meu pas, les camallongues alcen el vol, fent sonar la seua trompeta, una mena de xiscle agut. Per això, al delta de l’Ebre li diuen “avisador”. Les polles d’aigua volen maldestrament per tal d’amagar-se, alertades per aquestes. La polla d’aigua és un dels ocells més porucs de la marjal, i literalment es precipita de cap entre la bova i el canyís. Imagine que rere aquella urgència hi ha un llarg solatge genètic de víctima de tota mena de depredador. Mentre que el bernat pescaire et fita amb indolència, i sols bat les ales quan l’amenaça és certa, la polla d’aigua reacciona de manera tan espantada que et sap greu haver-la esglaiat d’aquella manera. També els collverds s'apressen, però com que ja tenen els aneguets, no poden alçar el vol, per la qual cosa intenten allunyar-se com poden, sense alçar remor. L’avisador també els posa en guàrdia. Tots els ocells de l’Albufera paren l’orella a l’espinguet de la camallonga, el sereno de les marjals.
Tot al llarg de la séquia de Ravisanxo creixen les cama-roges, florides amb aquelles inflorescències blaves, punts celestes en la volta verda. Abans aquesta planta s’emprava per a les amanides, i la seua arrel era substitut del cafè. El seu altre nom de xicoira és sinònim de passar-les magres. Però quan floreix les seues tiges arborescents s’omplin de flors, i quan rep molta insolació es fan vermelles. Tan roges com les cames de les camallongues, en un reflex on allò vegetal s'imbrica amb l'efervescència animal.
Pense en això i també en un article publicat en la revista Mètode per Javier Jiménez Romo, gestor del Tancat de Milia, una de les reserves naturals més importants de l’Albufera. Romo ens adverteix que si segueix endavant l’ampliació del port aviat la salinització de l’Albufera serà imparable, i amb allò desapareixerà el cultiu de l’arrossar. Potser en uns pocs anys regressem a un ecosistema de maresmes, tal qual el conegueren els romans. I pregunta Romo: "Els arrossars podrien reduir-se dràsticament. Estem disposats a arriscar el cultiu de l’arròs en l’Albufera, amb el seu valor tradicional i econòmic?" I rebla, amb ironia: "Si desapareguera l’arròs de l’Albufera… sempre podríem incrementar la importació d’arròs d’altres llocs del planeta en grans contenidors a través del Port de València".
Sembla que res no podrà aturar aquell macroprojecte. Els científics han mostrat tots els problemes ambientals que causaria aquella brutal ampliació del port, i com d'absurda que resulta en un temps d'emergència climàtica. Però ningú no vol sentir els seus crits d’alerta. És com si a la marjal ningú no fera esment dels clams de l'avisador... Com si la polla d’aigua fos indiferent al perill amenaçador i s’hi passejarà baliga-balaga, com una nècia.
