Escric aquestes línies coneixent l’alta probabilitat que el Consell de Ministres espanyol aprovi, aquesta mateixa setmana, portar la Llei catalana de regulació dels lloguers (Llei 11/2020) al Tribunal Constitucional. El PP ja va fer-ho fa uns mesos però si ara també ho fa el Govern del PSOE i Unides Podem, això significarà la seva immediata suspensió.
Les forces catalanes que vam aprovar aquesta llei (ERC, JxC, CUP i Comuns) hem subscrit un breu manifest en el qual ens comprometem a “defensar aquesta llei fins a les últimes conseqüències”. Un compromís que, en l’àmbit parlamentari espanyol, hauria de significar com a mínim una crisi en les majories que sostenen la presidència del PSOE.
Pot ser que, precisament, el PSOE hagi plantejat aquest recurs com la torna dels indults. Pot ser també que ho hagi fet com un gest de força per després poder negociar la llei espanyola d’habitatge, que serà molt menys avançada i que no inclourà la regulació dels lloguers. Recordem que, segons el Ministre Ábalos, l’habitatge també és un bé de mercat (amb “socialistes” com aquests, no s’han d’esforçar gaire els neoliberals espanyols!).
La setmana passada el Ministre Iceta, responent una oportuna pregunta de l’abertzale Mertxe Aizpurua, va descriure el conflicte amb aquesta llei catalana pràcticament com un automatisme: “si arribo al convenciment que una llei autonòmica vulnera el marc competencial jo tinc políticament, moralment i legalment l’obligació de presentar aquest recurs”.
Però sabem que no estem en una freda disputa competencial. Estem davant d’un d’aquells conflictes que arrengleren nítidament les línies de front, configurant un exemple pràctic de la relació entre poder polític i poder econòmic, entre el potencial constituent català i l’ordre constituït espanyol, amb un clar rerefons de classe. D’una banda tenim el Parlament, que va legislar per donar resposta a un clam del moviment per l’habitatge, que prèviament va forjar una àmplia aliança amb l’associacionisme català, començant per Òmnium, l’ANC i el sindicalisme. La gestació va ser llarga i difícil però finalment totes les forces independentistes hi van donar suport. També els comuns, que ara tenen plantejat un conflicte: d’una banda la defensa d’una llei en la que creuen; de l’altra la seva participació al Govern espanyol que la recorrerà. I per seguir amb les línies de front: aquest és un bon exemple de l’absurditat d’un plantejament recurrent dels comuns, segons el qual ells sempre estan del costat bo, juntament amb el PSOE, mentre que tots els independentistes som sospitosos de fer seguidisme de la dreta. Un dogmatisme falsat, una vegada més, per la realitat.
Però el nostre objectiu no pot ser, tan sols, furgar en les contradiccions dels comuns. L’independentisme s’equivocarà si es limita a fer un desgast tacticista de l’adversari i tal dia farà un any. Hem de saber veure la profunditat d’aquesta batalla. El recurs del PSOE respon al seu alineament amb els poders econòmics, amb la banca al capdavant. La banca, començant per Caixabank i Sabadell, és una de les principals causants i beneficiàries de la bombolla immobiliària. L’Estat, que sempre diu tenir les arques buides per pensions o altres polítiques socials, va rescatar la banca amb uns 80.000 M€ (càlcul de Carlos Sánchez Mato). I tot i això, encara atresora milers de pisos que haurien de ser expropiats per a convertir-los en habitatge social.
Les institucions catalanes tenen capacitat molt limitada, tant des del punt de vista pressupostari com competencial, per a combatre aquests poders econòmics. Però s’ha de lliurar la batalla, perquè precisament en aquest procés de lluita és quan s’omple de contingut el projecte de la independència.
El lloguer mitjà se situa en 734€ a Catalunya (965€ a Barcelona) i això dibuixa el llindar de l’exclusió residencial cap als sectors més precaris de les classes populars, llars que sovint estan encapçalades per dones i, també sovint, d’origen migrant. Aquests sectors socials han trobat en el moviment per l’habitatge un primer espai de resistència per fer front a la injustícia, i la feinada que han fet els militants és admirable. Però cal anar més enllà i construir un contrapoder que sumi la resta d’entitats que van donar suport a la llei 11/2020 així com les institucions catalanes. Una manera d’encarnar, més enllà dels discursos, a qui beneficia el potencial constituent català: als nostres veïns i veïnes, vinguin d’on vinguin, a les classes populars en el seu conjunt.
La batalla catalana per l’habitatge queda així inserida en la guerra, de fons, per la nostra sobirania. Per aconseguir una República Catalana independent que posi el poder polític al servei de les majories, enfrontant-se als poders econòmics que no volem que determinin les nostres vides.
